Banca sense crèdit

Els bancs han cobrat de més als seus clients durant anys amb total impunitat. No és una opinió personal, és una certesa que es deriva de les diferents resolucions judicials que una després de l’altra han anat caient com un cop sobre el sector financer des que la crisi va créixer a Espanya. 

L’exemple més recent és la sentència que acabem de conèixer del Tribunal Suprem que assenyala que l’impost d’actes jurídics documentats que acompanya una hipoteca, i que suposa entre l’1% i el 2% del valor de l’operació, l’ha de pagar el banc i no el client. Però n’hi ha altres de prèvies, com el recent informe de la Comissió Europea alertant de la dubtosa legalitat de l’índex IRPH de les hipoteques, una cosa sobre la qual es pronunciarà d’un moment a l’altre el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Per no esmentar la resolució potser més transcendent de la justícia europea en aquest àmbit: la nul·litat de les clàusules terra amb efectes retroactius avalada per sentències posteriors del Tribunal Suprem.

La cascada de sentències judicials en contra de les pràctiques dels bancs espanyols en la comercialització del producte estrella de l’estalviador a Espanya hauria de treure els colors no només a les entitats, sinó també a les diferents administracions que han de vetllar pels drets dels consumidors. La compra d’un pis ha sigut la fórmula que les famílies han utilitzat per garantir-se un sostre sota el qual viure, però també per canalitzar l’estalvi de la seva vida de cara a la jubilació.

Cada vegada que es produeix una sentència en contra dels bancs, sorgeix el debat sobre qui pot reclamar que li tornin el cobrat de més. El debat és pervers perquè una vegada un jutge determina que un producte és abusiu o que es va cobrar de més a un client, resulta difícil discriminar.

En aquest context, els bancs s’atrinxeren per evitar pagar amb efectes retroactius. I si bé és cert que estan en el seu dret perquè la justícia és molt garantista a Espanya, i s’esgota al màxim la possibilitat de litigar, la situació ha derivat en el col·lapse dels jutjats, que estan desbordats amb demandes de clients estafats amb productes financers. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La banca argumenta, i en això té raó, que travessa un moment molt delicat després d’una llarga crisi que ha situat als tipus d’interès en negatiu i que ha minvat els seus marges. A més, el sector s’enfronta a una disrupció tecnològica sense precedents amb la competència de les fintech i de les grans plataformes com Amazon que ja financen els proveïdors. 

Però si alguna cosa encara passa factura a la banca per damunt de tot és la seva mala reputació pels excessos que es van cometre durant la crisi. L’única manera que el sector financer, que és absolutament necessari per a l’economia, recuperi el seu crèdit és que reconegui els seus errors i faci propòsit d’esmena. Una bona manera seria que els bancs admetin que s’han excedit en carregar tot el cost al client per augmentar el benefici en el seu compte de resultats i no allargar més la batalla als jutjats.