L'amor a les faixes dels llibres

“T’estimo més que tot el que pugui dir la faixa promocional d’un llibre”, va dir ell. “No et crec”, va contestar ella. 

Entenem la suspicàcia en aquest diàleg inventat. Molts dels 'blurbs', aquelles frases que es poden llegir en les tires de paper setinat que abracen les novetats editorials, oscil·len entre la declaració d’un amant adolescent una mica tocat de vi i la retòrica de José Luis Moreno en una gala de final d’any a l’Atlàntida. Si algun dia se sent una mica emboirat, passegi per una llibreria imaginant que aquells 'blurbs' van dirigits a vostè: il·luminador, revelador, apassionant, dur però tendre, sec però dolç, hilarant, precís. Si donéssim credibilitat total a aquest subgènere, els autors serien animals mitològics més improbables que l’hipogrif: un perfecte encreuament entre Foster Wallace i Garcilaso de la Vega; Rabelais robant el ramen a Murakami, un passional maridatge entre Cormac McCarthy i Marwan.

Fa uns dies Llucia Ramis exposava en un sopar que sovint les expectatives generades pels editors i les faixes jugaven en contra d’autors que, malgrat tenir cert talent, no satisfeien les expectatives. “Està més o menys bé. Es deixa llegir”, vaig proposar jo com a possible frase de faixa, amb el sarcasme matusser de qui oculta, per descomptat, no només que en la segona edició de la meva última novel·la tota la contracoberta estava entapissada de 'blurbs', sinó que tots em va produir un orgasme cerebral ASMR.

S’acostuma a dir que els escriptors són els que miraven els que jugaven al pati escolar. Que necessitem afecte perquè som tan egomaníacs com insegurs. Que per això googlegem el nostre nom com qui practica gimnàstica sueca. És cèlebre el cas de Gary Shteyngart, un autor jocós (un adjectiu molt 'blurb'), novaiorquès i d’origen rus, que factura una narrativa jueva còmica hilarant (un altre). És el rei del 'blurb' i durant un temps els va recopilar a la web 'The collected blurbs of Gary Shteyngart'. N’hi demanaven tants que fa un temps va dir en una carta a 'The New Yorker' que havia de frenar. Potser en el fet que les seves memòries infantils es titulin ‘Petit fracàs’ i que fos perseguit a l’escola ianqui (era l’època en què Rocky lluitava contra Iván Drago) per rus i per jueu, i que en la seva infància escrigués relats sobre Lenin a cavall d’oques voladores per guanyar-se l’afecte de la seva àvia bolxevic, hi hagi una explicació perquè sigui tan generós i entengui tan bé el mecanisme generador d’oxitocines del 'blurb'.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

És cert que Balzac va dir allò de “s’ha de deixar la vanitat als que no tenen res més per exhibir”, però és que Balzac bevia 24 tasses de cafè al dia i va escriure ‘Les il·lusions perdudes’. També és veritat que a la faixa de l’última novel·la de Franzen només sortia el seu cognom en majúscules de mida per a miops: FRANZEN, que és com quan l’agent 007 s’autopresenta amb el seu “Em dic Bond. James Bond”. Imagino el diàleg amb la seva editora: “Jonathan, estimat, necessitem que ens diguis algun autor que t’hagi influït”; “el tinc: FRANZEN”. O que, sense anar més lluny, el guanyador del Planeta va defensar fa uns dies la seva pròpia novel·la amb la modèstia de Kanye West: “Inclou una apassionant i trepidant història d’amor”.

Però acceptar el compliment literari d’un altre és humà, i que l’editor el faci servir, comprensible: és complicat presentar-se en una llibreria competint contra silencioses edicions d’Austral (que és com aquell famós que no necessita que l’ajudin, la timidesa del qual s’interpreta com a genialitat) i fluor ‘youtuber’ (qui vol faixes quan té un canal). El mateix podria passar amb les columnes. Com aquesta que han llegit: “Un clàssic de l’anàlisi més alambinada, a cavall de Camba i Twain, hilarant però seriosa, que farà parlar molt”. Tot i que després no la llegeixi ni la meva mare.