De discriminacions: pensions, feina i capital

El debat sobre pensions no cessa. El Govern ha decidit augmentar-les segons l’IPC, i planeja modificar la reforma de Mariano Rajoy del 2013 per reinstaurar la seva actualització amb aquest índex. Però ja l’FMI de Christine Largarde ha posat el crit al cel i s’haurà de veure què dirà el comissari europeu d’Assumptes Econòmics i Financers Pierre Moscovici: aquesta és una despesa que afecta el dèficit estructural, el que realment interessa la CE. I tot i que hi ha la sospita que l’acord PSOE-Podem té més de programa electoral futur que de proposta actual de Pressupostos, el cert és que la discussió sobre la suma i l’actualització de les pensions és, i continuarà sent, a sobre de la taula.

En relació amb això, la setmana passada Pedro Sánchez ha tingut algunes alegries. L’Institut Nacional d’Estadística aposta per un saldo migratori molt superior a l’estimat anteriorment: per a la pròxima dècada, l’ha elevat des de 30.000 nous migrants/any a més de 220.000 per any, tot i que manté la seva perspectiva negativa en el llarg termini: suau creixement de població i molt notable envelliment. Per la seva banda, l’Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal) considera que l’increment migratori hauria de situar, el 2068, la població espanyola entre 4 i 13 milions per sobre de l’actual i, ja que el gruix d’aquest augment seria en població en edat de treballar, això mitigaria les tensions en pensions. Però no se n’alegrin en excés: per als pròxims 15 anys, els problemes en el sistema estan garantits.

Rendes de treball a posteriori

¿De què parlem realment quan es tracta de pensions? Per definició, no són més que salari diferit. És a dir, és un deute que es té amb l’assalariat al qual es va reduir el seu salari per finançar la seva pensió o, en el seu cas, amb l’autònom que ha cotitzat. Tant és així que, a molts països, hi ha estimacions oficials d’aquest deute teòric futur. Són, en definitiva, rendes del treball abonades a posteriori. I si tenen algun dubte, preguntin a un empresari, o a un autònom, per què paga contribucions a la Seguretat Social.

Per això, semblaria lògic que el cobrament d’aquest deute fos independent del que faci, o deixi de fer, el pensionista. Alguna cosa d’això es va reconèixer en la reforma del 2013, que va establir que els jubilats poden compatibilitzar activitat (com a assalariats o autònoms) i pensió. Però es va quedar molt curta: Només poden fer-ho aquells que hagin acumulat prou drets com per cobrar el 100% de la que els correspondria. Una cosa realment sorprenent. Tant perquè és un dret individual previ, com perquè els que més necessitarien continuar treballant, si així ho desitgessin, són els que no reuneixen els requisits per accedir a la totalitat de la prestació.

A més, qui els compleixi tots, no se’ls posa fàcil la decisió, ja que per continuar en la seva activitat hauran de fer front a un doble cost: si són assalariats o autònoms sense treballadors, deixaran de percebre el 50% de la pensió que els correspondria i, alhora, continuaran cotitzant a la Tresoreria de la Seguretat Social. Una cotització que en cap cas revertirà en el seu benefici. Per això, no és estrany que escriptors i artistes estiguin en peu de guerra: si no poden assolir el 100% de la seva pensió i els seus ingressos professionals superen el salari mínim, han de renunciar a la pensió o als seus drets d’autor i a la continuïtat de les seves carreres. I si poden cobrar tota la pensió, perdran la meitat per fer-la compatible amb aquests altres ingressos.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Finalment. Si vostè ha heretat o acumulat actius, i rep els seus corresponents rendiments, ningú li dirà res per ingressar, a més de la seva pensió, qualsevol suma en forma de rendes del capital. ¿Una discriminació més a favor dels rendiments del capital, que s’afegeix a la seva menor tributació en l’IRPF? Això sembla.

Donats els problemes del sistema, aquesta situació no és raonable. Però, en especial, és injusta. El seu manteniment només s’explica per l’existència d’una discriminació per edat, que es manifesta tant en contra dels més grans que busquen feina com,  posteriorment, quan es jubilen. Seria hora que un Govern progressista, com el PSOE pretén ser, acabés amb ella o fes passos en aquesta direcció. Sembla que aviat tindrem lleis que garantiran l’accés de dones a càrrecs directius. Benvingudes siguin. Però igual com avancem en la igualtat per sexes, hauríem de fer-ho en la igualtat per edat. I, en aquest cas, no es tracta de discriminació positiva. Es tracta, simplement, de deixar que cadascú decideixi per si mateix.