Petons, drets i errors

Tots els manuals d’autoajuda aconsellen no prendre decisions en calent. Però el meu pare, que era un home bastant prudent, sempre hi sumava un afegitó: “La primera idea és la que val”. M’acullo a aquesta part de la filosofìa paterna per escriure aquestes línies just després de conversar amb Susanna i Txell, les companyes dels ‘Jordis’. Ens ha reunit Josep Cuní en la seva nova aventura radiofònica de SER Catalunya juntament amb l’advocat dels presos i un catedràtic, que han desmuntat amb arguments sòlids el relat de violència utilitzat per acusar-los de rebel·lió. No m’estendré en aquest punt perquè fa temps que defenso –en públic i en privat– la sensació d’injustícia i la voluntat d’escarment que aprecio en una mesura cautelar tan severa com la presó preventiva.

Fills petits

Notícies relacionades

Habitatge, el vapor de l’olla de pressió

L’elogi revolucionari

Però sí que m’agradaria compartir dues sensacions amb què he sortit d’aquesta conversa a la ràdio. En primer lloc, el factor humà. La commoció pel relat de Txell al recordar que ella i Jordi Cuixart tenen un fill que el seu pare amb prou feines ha vist a través del vidre d’un locutori; que no ha pogut disfrutar amb els seus intents de gatejar i a qui canta una cançó perquè el nano el reconegui. La mateixa Txell recordava com la convenció de l’ONU pels drets de la infància recomana no aplicar la presó preventiva quan hi ha fills petits, però el seu advocat ha afegit –entre irritat i resignat–que el Suprem tampoc va atendre aquest recurs. Ningú pot ser immune ni insensible davant d’aquesta realitat.

Però, en segon lloc, arriba una reflexió sobre les veritats, mentides i errors en tot el que ens ha passat. Cuní ha invocat la carta que Jordi Cuixart em va enviar el mes de maig passat i que jo vaig reproduir en antena agafant-me a una frase que em sembla fonamental: “Tots ens hem explicat molt malament –em deia Cuixart– i segur que no n’hi ha uns més culpables que d’altres, però sí que tots en som responsables”. Crec que aquest exercici –sincer– d’autocrítica no es compadeix amb els exabruptes que continuen aflorant des d’alguns sectors sobiranistes. L’enèsim envit verbal del president Torra amb aquest “actuarem fins a les últimes conseqüències” (¿quin diantres significa això?) o la inadmissible referència d’Antoni Castellà a uns eventuals afusellaments dels presos casen molt malament i no ajuden gens. Si algú que està a la presó i que va formar parteix activa del procés (que jo continuo criticant sense embuts), que va participar en reunions, en una espècie de govern paral·lel per proclamar la independència... si aquest algú admet que alguna cosa es va fer malament, crec que mereix un respecte. I també mereix poder fer petons com més aviat millor al seu fill.