Feina d'home, feina de dona

De vegades una no vol ser vista com la que es queixa.  Si treballes amb homes, intueixes que la seva actitud vers les reivindicacions feministes és ambigua: callen perquè ara és lleig criticar-nos, però també perquè són escèptics. Per això, si treballes en entorns masculins i ets dona, convé de tant en tant que algú et refresqui la memòria per no caure en la temptació de pensar, com molts d’ells, que tot això del feminisme és una exageració o una interpretació interessada de les dades.

Un d’aquests recordatoris necessaris ésl’informe sobre dones i pobresa laboral a Europa que fa pocs dies va publicar Oxfam. Entre altres perles recull el següent: “Si mirem el 10% de la població europea amb més ingressos, només el 20% són dones. Al nivell directiu més alt de les grans empreses, només 36 de 609 CEO o direccions executives són exercides per dones”. Imagino el que objectaran molts col·legues homes: si no ocupem càrrecs directius serà o bé perquè no estem disposades als sacrificis que comporten, o perquè no ens hi postulem, o perquè no tenim la mateixa preparació i qualificació que els candidats homes.

El fre de la maternitat

L’altre dia parlava amb dos guàrdies civils pertanyents a la primera i a la segona promoció de dones a la Guàrdia Civil, amb trenta anys de carrera a les espatlles. Els vaig preguntar per la seva graduació. Una és caporala, l’altra, guàrdia. Vaig voler saber per què no havien arribat més alt, van respondre sense dubtar que pels anys de maternitat. Per ascendir s’han de fer cursos, acceptar trasllats, missions que impliquen viatjar i horaris desordenats i impredictibles. Però mentre elles optaven per abandonar les unitats especialitzades i passar els anys de maternitat en funcions amb horaris regulars, les seves parelles, també guàrdies civils, sí que van ascendir. No van ser ells els que els van demanar que anteposessin la família a la carrera, la iniciativa va partir d’elles mateixes, autolimitant-se com fem tantes dones. La societat no premia de cap manera la dedicació a la cura. No té prestigi ni reconeixement. Les organitzacions laborals tampoc preveuen cap forma de recolzament o compensació perquè aquella etapa no suposi una minva en la trajectòria d’una dona. Són, en paraules de l’informe, “les nocives normes socials de gènere que continuen infravalorant les habilitats i contribució de les dones i limiten les seves decisions a l’hora d’elegir una professió”.

Si a això sumem factors com la raça, la nacionalitat, l’edat, veiem que les possibilitats laborals de les dones estan molt més amenaçades que les dels homes. “Les dones en situació de precarietat i pobresa laboral porten a les espatlles el pes de l’economia global, i això té un preu. El seu benestar físic i psicològic, la seva percepció i satisfacció amb la vida, així com les seves relacions personals, s’estan veient afectades”, assenyala l’informe. Lamentablement “Espanya té la taxa més alta d’Europa de risc de pobresa laboral de les dones migrants: una de cada tres treballadores està en risc de pobresa”. És a dir, d’explotació i de marginació.

És una de les conseqüències de l’anomenada ‘segregació ocupacional’, les creences tradicionals i prejudicis sobre el que les dones podem fer professionalment i el que no. Aquestes concepcions estan tan profundament arrelades en tots nosaltres que moltes vegades ni nosaltres mateixes som conscients de com ens autolimitem. Si no ¿quina altra explicació hi ha que en ple 2018 en l’últim curs de direcció de cine de l’escola on soc docent no hi hagi ni una sola alumna i siguin tot homes?

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El problema, per tant, és de totes, de les que estan a baix i són altament vulnerables, i de les que estem a dalt. La reivindicació de la igualtat i de polítiques que l’afavoreixin no és una qüestió d’ambició o privilegi d’unes quantes que aspiren a selectes càrrecs directius. Necessitem més dones les veus de les quals s’escoltin, ja que qui està a dalt fa les regles, estableix els sous, les condicions dels contractes, la cultura de les empreses i un enteniment del món.

Xarxes de recolzament

Mentre ni les estructures ni les polítiques s’adeqüin a les nostres necessitats, és a dir, a la nostra manera de viure la vida, hauran fracassat i les dones continuarem quedant-nos enrere o bé defugint participar o buscant solucions alternatives, com treballar en segona línia, autoorganitzant-nos en cooperatives i xarxes de recolzament mutu, al marge d’un món que, digui el que digui, encara no creu en la igualtat.