Elogi dels mèrits del color gris

M'he despertat, he mirat pel balcó i he vist que feia un dia gris. He pensat que potser plouria quan havia de sortir de casa.

Però no, el cel em semblava ben consolidat en el seu gris. ¿Però és que el color gris encaixa amb la idea de solidesa? No, evidentment.

Les definicions, ho sabem, poden ser molt discutibles, fet que no es produeix en l'àmbit de les tecnologies. La nostra vida és plena d'expressions definitòries: aquesta poma és molt bona, aquest vi negre no val res. Sovint entra en joc el paladar del consumidor, que actua coma jutge, sense que es basi, sovint, en normes objectives.

Estem envoltats de criteris subjectius, personals i fins i tot heretats. El fet que hi hagi tantes diferències entre nosaltres sempre m'ha semblat un fet apassionant.

Per això sempre he acceptat la diversitat i fins i tot les contradiccions. Quan em llevo al matí i veig el cel gris és natural que pensi "potser plourà" i m'adono que el "potser" és una de les manifestacions bàsiques dels sers humans. Saber admetre les possibilitats.

El vermell, el blanc, el negre són manifestacions de rotunditat. Es troben en banderes. Una bandera grisa seria, en principi, poc estimulant. Però investigo en una enciclopèdia i descobreixo una definició que m'ha sorprès. "El color gris és un intermedi entre el blanc i el negre". Quan diem d'algú que ha tingut, o té, una vida grisa, em sembla molt difícil considerar que ha tingut una vida "intermèdia".

Quan jo era jove es veien bastants grisos, perquè una majoria de senyors, quan sortien al carrer o anaven a fer una visita a la família vestien un "traje" gris. Un gris impecable que era ni massa clar ni massa fosc.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Podríem dir que era el gris de la cortesia, que es distingia del que en podem dir el "gris proletari".

El gris té un gran mèrit: sap acceptar qualsevol altre color que se li posi al damunt.