Anar al contingut

Anàlisi

Grandesa i fragilitat alemanya

ALEXANDER BECHER

Grandesa i fragilitat alemanya

Carlos Carnicero Urabayen

Els democristians bavaresos de la CSU cauen 10 punts, tot i que queden primers, i els socialdemòcrates es desplomen fins al quart lloc, un senyal més que corren el risc de caure en la marginalitat del tauler polític alemany

El problema més gran que tenia Alemanya, fins fa poc, en aquesta Europa en crisi, era com dissimular el seu aclaparador poder sobre la resta, com aclarir els dubtes davant de les alertes d’alguns sobre la seva tenebrosa temptació d’evocar “una Europa alemanya”. En definitiva, com ser un país poderós però normal, que vol defensar els seus interessos però creu fermament en el projecte europeu com la suma de tots els seus membres. Els problemes actuals d’Alemanya són diferents.

Amb la crisi econòmica europea al retrovisor, la distància s’ha reduït amb la resta dels seus veïns, però la posició alemanya continua sent envejable: és la indiscutible primera economia de la UE (representa el 21,3% del PIB europeu) i compta amb un baixíssim atur del 3,4%. El problema és que aquestes xifres no reflecteixen la creixent fragilitat del seu sistema polític, amb dificultats per produir governs estables i contenir la crescuda de l’extrema dreta.

La gran coalició s’està quedant molt petita. Recordem que en les passades eleccions del 2017, els democratacristians de la CDU de Merkel van guanyar però van tenir els pitjors resultats des de la segona guerra mundial. Fins i tot pitjor va ser la sort dels seus socis socialdemòcrates. Les eleccions celebrades a Baviera confirmen aquesta tendència: els democristians bavaresos de la CSU cauen 10 punts, tot i que queden primers, i els socialdemòcrates es desplomen fins al quart lloc, un senyal més que corren el risc de caure en la marginalitat del tauler polític alemany.

Gran coalició

Després d’aquelles eleccions generals, Merkel va tardar més de quatre mesos a formar govern. Des d’aleshores la seva gran coalició ha sigut inestable, amb amenaces de ruptura incloses per part de Seehofer, ministre de l’Interior, líder dels conservadors bavaresos i a estones imitador de Trump en el seu afany per ocupar l’espai de l’extrema dreta. Baviera mostra que això no ha funcionat: molts votants que ha perdut la CSU se n’han anat als ultres d’AfD.

S’ha confirmat una vegada més que imitar els missatges de l’extrema dreta acaba enfortint aquestes formacions. Com ja hem dit altres vegades, no es pot vèncer una aranya jugant en la seva pròpia xarxa. L’exercici exigeix un altre llenguatge i altres polítiques.

Resulta esperançador l’auge dels verds, que han quedat segons amb el seu desacomplexat discurs proeuropeu i sense tics reaccionaris contra els immigrants. ¿Ocuparà aquesta formació l’espai que perd la socialdemocràcia?

L’octubre del 2012, en els pitjors dies de la crisi de l’euro, milers de manifestants grecs van rebre la cancellera a Atenes cremant banderes alemanyes amb esvàstiques i mostrant cartells amb la cara de Merkel adornada amb un bigoti hitlerià. 7.000 policies van haver de protegir-la. L’Europa del 2018 contempla una fotografia diferent: l’extrema dreta creix per tots els racons del continent i curiosament aquella Merkel caricaturitzada de totalitària és avui el principal mur de contenció per salvar les llibertats a Europa.