Al contraatac
L'efecte Mourinho
Aquests dies em passa pel cap la quantitat d'aspirants a Mourinho que s'han destapat amb el rebombori del procés
olerin45364027 manchester united s portuguese manager jose mourinho gesture181011180707 /
Més enllà de colors, crec que qualsevol persona que entengui una mica de futbol i que estimi aquest esport convindrà que el pas de Mourinho per la Lliga espanyola va deixar un rastre tòxic, els efluvis del qual encara es perceben. Tinc bons amics madridistes que comparteixen aquest diagnòstic, tot i que d’altres practiquen un 'catenaccio' mental de categoria i anteposen a qualsevol crítica el valor de Mourinho com a recuperador d’una autoestima que el Barça de Guardiola hauria deixat sota mínims. O sigui, una mena de fe religiosa que es resumeix en: "Sí, sovint es passa set pobles; algunes coses no m’agraden gaire, de vegades sembla que estigui boig..., però és el nostre boig. I a l’enemic, ni aigua". ¿No els sona aquest esquema mental? ¿No l’identifiquen en part del paisatge polític que ens envolta? ¿No ho veuen, per exemple, en el sector més irredempt de l’independentisme?
No em ficaré amb els seus sistemes de joc, però el que em passa aquests dies pel cap és la quantitat d’aspirants a Mourinho que s’han destapat amb el rebombori del procés ... i el ‘proceso’. M’agrada utilitzar el català i el castellà perquè crec que un embolic –el principal– el tenim dins de Catalunya, però l’altre embolic –el reactiu nacionalista– que ha aflorat a la resta d’Espanya tampoc és menor; Pablo Casado, sense anar més lluny, és un alumne avantatjat en l’estil Mourinho. Però és que aquest és precisament un dels efectes més nocius del caixa o faixa que alguns entonen amb tanta alegria com inconsciència: avui a Madrid –i en altres llocs d’Espanya– ja no es discuteix sobre una gestió política més o menys encertada, més o menys il·legal (jo, personalment, crec que nefasta sens dubte). Ara el que es persegueix és directament una idea: l’independentisme. Que podrà agradar més o menys, però que és una opció legítima sempre que no s’intenti imposar de mala manera i amb la meitat dels catalans en contra.
Bé, doncs demonitzar l’independentisme com a alternativa real és una cosa a què han contribuït decisivament els apòstols de la unilateralitat. Algú pot dir-me –i amb raó– que aquest rebuig de la independència ja existia dins i fora de Catalunya. Com també és veritat que el Madrid i el Barça són genèticament rivals. Però no és el mateix un partit amb els jugadors saludant-se a l’acabar, que 90 minuts d’insolències, puntades de peu i martingales. Mai sabrem com hauria acabat aquest procés amb altres entrenadors a les banquetes. Mourinho va estar tres anys al Madrid, els mateixos que porta Puigdemont condicionant la política catalana. Rajoy es va comparar en el 2011 amb el portuguès per les crítiques que rebia. ¿Almes bessones?
