Impulsos creatius

Quan em vaig assabentar de l’última broma de Banksy no vaig saber si elegir entre les falles de València o la novel·leta esplèndida de Balzac sobre Frenhofer, el pintor que pinta i despinta la seva obra mestra, que és desconeguda no perquè no es pugui veure, sinó perquè, de fet, no existeix. De tant buscar la perfecció, Frenhofer només admet l’existència d’un fragment de peu: la resta no el satisfà prou, i el peu, ni poc ni massa.

La història de l’art és plena d’episodis en els quals les peces es destrueixen, tant per la insatisfacció extrema de l’artista com per la irrupció de circumstàncies alienes, com bombardejos, incendis de museus o atemptats radicals, amb o sense pàtina moralista. I després hi ha les falles, la litúrgia del foc, és a dir, l’expressió (més o menys) artística que té, com a culminació, la pròpia (i provocada, delirant, festiva) destrucció. Banksy, a l’hora de carregar-se el quadre que no era sinó una còpia en tela d’un grafiti, diuen que va citar Picasso, que no sé si valorava les falles, però sí que coneixia a fons l’obra de Balzac. "L’impuls de destruir també és un impuls creatiu", diuen que va dir. És clar. Ho tenen els fallers i ho tenia Frenhofer. I ara ho té Banksy, que tritura 'La noia amb globus’ i la converteix en tires sense que deixi de ser quadre i sense que deixin de ser tires, i la converteix en una peça renovada –'L’amor a la paperera'– que, aquesta vegada, sí, és original i té un valor afegit perquè va ser creada 'in situ'. L’impuls de guanyar diners és també molt creatiu.