Polèmica sobre el candidat a l'alcaldia
Manuel Valls i la circulació de les elits
L'exprimer ministre francès representa a aquesta minoria amb visió global, responsable i amb voluntat de conciliar interessos
zentauroepp45440234 titos181013141314
La decisió de Manuel Valls -exprimer ministre francès, exministre de l’Interior, exalcalde d’Évry i ara també exdiputat a l’Assemblea Nacional i exregidor de la mateixa ciutat- de ser candidat a l’alcaldia de Barcelona , la seva ciutat de naixement, ha suscitat dos tipus de reaccions, unes de molt crítiques i unes altres de molt entusiastes.
Els crítics, emparant-se amb el declivi del seu protagonisme a França, han censurat la seva decisió titllant-la d’oportunista. Efectivament, Valls va perdre les primàries socialistes i no va aconseguir ser candidat a la presidència de la República, però abans havia ostentat les més altes responsabilitats al país veí, per la qual cosa considerar la seva carrera política a França un fracàs és faltar a la veritat.
Se li retreu també que a vuit mesos de les eleccions no té projecte per a Barcelona i, vinculat a això, se li ha retret la seva condició, fins ara, de no resident a la ciutat, del que es derivaria un escàs coneixement de la realitat barcelonina. Rere aquesta crítica és subjacent la falsa assumpció que el fet de viure en un municipi aporta coneixement sobre els seus problemes que s’han d’adquirir per osmosi. Però el ressenyable d’aquesta crítica és que en el fons reexpedeix la difícil qüestió sobre qui està capacitat per exercir càrrecs públics: si en virtut del principi de representació qualsevol persona que no estigui privada del dret de sufragi passiu, amb independència dels seus coneixements o capacitacions, o si només aquells amb coneixements específics i altament capacitats, fet que redueix molt les opcions disponibles. En aquest cas, es desvirtua l’esmentat principi de representació i és substituït pel principi capacitari, en el cas del qual Valls, i en contra de les crítiques a les quals se'l sotmet, estaria situat en molt bona posició respecte a altres candidats per la seva experiència prèvia acumulada, inclosa la d’alcalde.
En un sentit radicalment oposat, els entusiastes afirmen precisament que el fet que una persona amb la trajectòria de Valls decideixi presentar-se a l’alcaldia de Barcelona és una bona notícia. Argumenten que és una oportunitat perquè la ciutat disposi d’un gestor solvent , d’un bon coneixedor dels problemes globals i d’un lideratge internacionalment reconegut, que ajudi, segons la seva opinió, a tornar a situar Barcelona al mapa mundial. En aquest sentit, el seu recorregut previ, més que com un hàndicap és vist com una fortalesa de la qual no poden fer gala tots els candidats.
L’altre gran argument que s’ha esgrimit en favor de Valls per part de sectors cansats de la dinàmica política a la qual ha conduït el procés és que la seva irrupció pot contribuir a ‘desprocessar’ les eleccions locals i a situar la política municipal entorn dels seus problemes particulars.
Però més enllà de la dinàmica local, no es pot perdre de vista que les eleccions tindran lloc el mateix dia que les eleccions al Parlament Europeu , en les quals s’enfrontaran les grans opcions polítiques del nostre temps: els defensors de la democràcia liberal i els que, amb pràctiques il·liberals, populistes de diferent signe, l’amenacen. I no havent-se aprovat encara la possibilitat d’elaborar llistes transnacionals de cara a les eleccions del 2019 -una idea impulsada per Emmanuel Macron, que no ha prosperat per l’oposició del PPE-, l’espai de competència política amb un 'demos’ (comunitat d’electors) més europeïtzat no és l’europeu sinó el municipal, ja que és allà on els europeus tenen dret de sufragi actiu i passiu. Per això, la iniciativa de Valls no té res d’anormal. El que fa singular la seva candidatura és que, pel seu bagatge, constitueix un primer i formidable exemple, amb permís de Vilfredo Pareto, de circulació de les elits a nivell europeu que pot servir de precedent.
La seva candidatura ha suscitat dos tipus de reaccions: unes de molt crítiques i unes altres de molt entusiastes
La construcció d’Europa com un espai polític no només pot basar-se en l’existència d’unes institucions i polítiques comunes, en la celebració d’eleccions simultànies al Parlament Europeu i en la reciprocitat a l’exercici dels drets de sufragi a nivell local. Passa també perquè, igual com hi ha lliure circulació de ciutadans, hi hagi lliure circulació d’elits polítiques i que aquestes es puguin presentar en els diferents nivells de Govern a Europa.
Valls no és el candidat de les elits, és elit, aquesta minoria amb visió global, responsable, amb voluntat de conciliar interessos i acostumada a prendre decisions i a assumir els costos. Aquest segment de la societat tan injust i demagògicament injuriat en temps del populisme, però tan necessari, que en comptes de menysprear caldria començar a reivindicar.
