Puigdemont i l'elixir dels presos

2
Es llegeix en minuts
fcasals37006495 gra081  barcelona  23 01 2017   el ministro de asuntos exter181008090120

fcasals37006495 gra081 barcelona 23 01 2017 el ministro de asuntos exter181008090120 / ANDREU DALMAU

Dins del món independentista, Carles Puigdemont va ser una figura indiscutida fins a l’1 d’octubre del 2017. Entre aquella data i la proclamació fallida de la república, el dia 27, va patir tota mena de pressions i va ser víctima de maniobres que algun dia explicarà en les seves memòries. Tothom va pretendre utilitzar-lo d’alguna forma. Des del seu propi partit fins als autoanomenats CDR, tothom el va pressionar en una direcció o en una altra. Uns quants, amb finalitats nobles, d’altres, simplement utilitzant-lo per al seu propi benefici. Puigdemont va sortir d’aquest mal pas marxant fora del territori espanyol. Molts el van acusar llavors en veu baixa de doble traïció. Però Puigdemont va renéixer de les cendres en les eleccions del 21-D, en què, envoltat d’un grup d’incondicionals, amb els privilegis electorals del PDECat, però sense el seu aparell, i amb el discurs del legitimisme, es va imposar a Esquerra dins del camp independentista, que va mantenir la majoria parlamentària. Des d’aquell dia fins dimarts passat, Puigdemont ha sigut una figura indiscutida públicament dins de l’independentisme. El seu partit va decidir fer-se l’harakiri per la seva amenaça de fundar una formació alternativa, Esquerra va evitar a tota hora la crítica pública per no enervar les seves bases i la CUP li va retre homenatge per aquell principi marxista d’endinsar-se en les contradiccions del sistema. Per aconseguir imposar la seva voluntat, en el nom del candidat a la presidència o en l’estratègia política, Puigdemont ha comptat aquests mesos amb un elixir màgicels dirigents presosJordi Turrull, Josep Rull i Jordi Sánchez han avalat una vegada i una altra els passos de Puigdemont, i s’han convertit en la seva guàrdia de corps a tota hora. De manera que qualsevol discussió tàctica o estratègica acabava, segons expliquen, amb una trucada a Lledoners o a Waterloo. Els dirigents independentistes en llibertat han estat des del desembre segrestats emocionalment per aquesta dinàmica.

Les coses van començar a canviar aquest dimarts. Esquerra ha gosat oposar-se públicament a Puigdemont. Els republicans de tota la vida no volen més presos, sobretot si és per mantenir un símbol i no per lliurar una batalla decisiva. Puigdemont sap perfectament que si accepta la seva substitució perdrà definitivament l’elixir que li permet ara controlar el Govern de la Generalitat i, en bona mesura, el seu propi partit. Necessita temps per construir la seva Crida per la República. I Esquerra ha decidit no donar-n’hi si el preu és que Roger Torrent vagi a la presó. I tot indica que aquest divendres, la direcció del PDECat podria fer el mateix. En la formació postconvergent han perdut la por de la Crida –que no ha aconseguit arrencar com a moviment autònom– i pot ser que facin un tomb a l’estratègia aprovada al juliol. El distanciament amb Puigdemont es va gestar inicialment en el grup parlamentari a Madrid, quan va pretendre que no donessin recolzament a la moció de Pedro Sánchez, però cada dia està més estès entre alcaldes i candidats municipals. Si aquest divendres, els consellers ‘de facto’ s’uneixen a la revolta, Puigdemont pot quedar-se molt sol. Serà un moment molt de Carles Campuzano. Per raó que tinguin, quan abusen de l’elixir, els dèspotes cauen irremeiablement.