Al contraatac

No siguem tous

L'engany de la il·lusió de potser més d'un milió d'independentistes respectables està arribant al moment de la veritat, i es veu a venir en les baralles entre els seus representants

2
Es llegeix en minuts
mas torra

mas torra

Sento un profund respecte pels polítics presos. I per les seves idees, legítimes, tot i que en discrepi. Però van efectuar actes greus contra les lleis i contra la majoria dels ciutadans del seu país i han de ser jutjats. No trobo just la seva reclusió preventiva, ja que considero que ni van incórrer en el que es defineix com una rebel·lió  –va ser una altra cosa– ni fugiran. Tots haurien pogut fer-ho per defugir les seves responsabilitats i van tenir la dignitat de no fer-ho. Una acusació més sòlida de rebel·lió o el risc de fuga serien l’únic que justificarien tanta presó abans del judici.

No sento el mateix pels que van marxar a l’estranger per defugir la justícia. M’ofèn, a més, que intentin equiparar-se als exiliats de veritat que vam tenir. A la immensa majoria d’aquells, Franco únicament podia retreure’ls haver defensat la legalitat vigent. No és el cas d’ara; els fugits van fer coses i disruten d’una confortabilitat vital gens comparable a la dels que van passar per Argelers.

Notícies relacionades

¿Per què torno ara a aquestes coses? L’engany de la il·lusió de potser més d’un milió d’independentistes respectables està arribant al moment de la veritat, i es veu a venir en les baralles entre els seus representants. Alguns dels que el van cometre –amb mentides, simplificacions, temeritats i falta de respecte a la majoria– ja han començat a fer marxa enrere, però ronsejant i sense reconèixer amb noblesa el seu error i la seva responsabilitat. Estan fent curt. No soc dels que demanen que es donin cops al pit però sí que sol·licito que si són personalitats públiques tinguin la valentia de retre comptes obertament. Em refereixo als polítics, però també als periodistes i tertulians, que, a més, van mirar cap a una altra banda quan va avançar l’eficàcia de les llistes negres per ajudar-los a haver de confrontar-se com menys millors amb els que creien que tot i que Espanya no és un país ideal en aquells moments les prioritats de Catalunya eren unes altres.

Ho dic obertament perquè no hem de ser ni tous ni consentidors cornuts. Han passat coses molt greus i s’han d’acabar els somriures educats i els aplaudiments de cortesia als que mereixen menyspreu. I se’l mereixen per no assumir de veritat el que van desencadenar gent com Artur Mas. O per demanar perdó només per complir dialècticament, com és el cas de Jordi Pujol, que va al·ludir a la seva corrupció econòmica personal però no que havia deixat créixer en les joventuts nacionalistes l’animositat que ara pateix una part de la Catalunya adulta. I dels de davant és el mateix que hem de fer amb Mariano Rajoy, l’aparent babau que per ganes de manar i de durar en el càrrec va deixar que la seva lenta i llarga desídia trenqués sense remei la cristalleria amb què aquí celebràvem una raonable coexistència.