Andalusia: eleccions de desgast

A les sis de la tarda, podria haver sigut a les cinc en punt, més lorquià, però són coses del canvi de fus horari. Hi haurà eleccions, ha sentenciat Susana DíazSusana Díaz. Molt clar ho va haver de tenir el seu soci Ciutadans quan va abandonar a un PSOE, en minoria, fa per un mes. Es van tornar les fotos i el rosari i se’n van anar sense gairebé retrets creïbles. Feia olor de ruptura de mutu acord, però això només ho saben Díaz i Rivera.

Quan una legislatura acaba, es reten comptes i els uns i els aspirants presenten balanços i projectes. En aquest cas, no. Ha sigut una legislatura buida. Si potser, el govern andalús ha resistit la crisi amb millors paraules, ha esquivat les trampes del govern de Mariano Rajoy amb més o menys fortuna, ha sigut més social, però, poques nous. I les xifres de gairebé sempre, atur, poca o nul·la inversió, una altra vegada a la cua de la UE. El pitjor és que els seus protagonistes sempre han tingut un ull més enllà de Despeñaperros, per aspiracions polítiques, conspiracions però, sobretot, per dependència.

Ciutadans no treu res del seu suport al PSOE que permeti creure que els andalusos vivim més bé, no hem après a pescar, i el PSOE continua immutable. IU i Podem s’uneixen electoralment, amb discrepàncies a l’esquerra i enfonsament orgànic a tot arreu. I el PP, perdut en la seva eterna oposició; el seu líder, Juan Manuel Moreno Bonilla, quan va intuir l’hora de l’anunci, va idear una estratègia “prodigiosa”: citar la premsa davant d’una casa de “tractes” on segurament es gastaven els diners públics uns bagassers socialistes per donar curs a les seves incapacitats cerebrals i sexuals. Però això; l’aspirant em recordava Platanito, demanant una oportunitat.

Seran les eleccions de tot menys andaluses. Els problemes d’Andalusia no interessen. Albert Rivera i Pablo Casado ja són per aquí guerrejant a Pedro Sánchez; la guerra que els seus subalterns, Moreno Bonilla i Juan Marín, seran incapaços de fer a Díaz.  Porten conflictes aliens per desgastar Díaz i Sánchez, amb Catalunya, principalment. La legislatura va començar amb desgast, amb la retirada forçada de José Antonio Griñán i Manuel Chaves, els ERO, després, la formació, les targetes dels ‘cutres’ sense sexe ni cervell. El PP abunda des de la seva illa filibustera del Senat citant Díaz, el 8 de novembre, però convertirà la seva compareixença en greuge, a més, s’avança a la sentència dels ERO.

La paradoxa és que Sánchez està interessat que Díaz arrasi. Ho veurem el dia 10, si la seva ministra i abans consellera andalusa dona un respir financer i d’inversions a Andalusia. Serà en benefici d’inventari si no hi ha Pressupostos, però és igual, serà el senyal.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

No se sap si la data està consensuada però Sánchez sap que si el seu partit guanya, es reforça el seu graner per a les generals. A més, els seus adversaris, PP i Ciutadans, quedaran malmesos orgànicament i electoralment (alguns sondejos donen guanyador al PSOE a totes les províncies), ja prou podrits per falta d’expectatives electorals, a curt i a mitjà termini, senyal de deserció, fins i tot cap al’extrema dreta.

Acaba la legislatura com va començar. Veurem el desgast però em sospito que aquesta no és l’oposició temible que Benjamin Disraeli receptava per a un bon govern. I això que va ser a Cadis.