Poesia, riu, meandres

Aquesta setmana Jordi Llavina ha rebut el premi Lletra d’Or pel seu llibre 'Ermita' (Meteora). A més de merèixer el premi pel valor del seu text, jo ho veig també com un reconeixement a la constància necessària per escriure un poema llarg. 'Ermita' és una espècie de 'road poem' en 1.401 versos octosíl·labs. La pujada a peu a l’ermita de Sant Pere del Puig, a la Selva del Camp, posa en marxa –físicament i mentalment– un riu de reflexions sobre el paisatge, entre rural i salvatge, i sobre les criatures que l’habiten i el pas del temps. És un recorregut on la veu del poeta va trobant meandres per aturar-se i viatjar cap al passat, per enllaçar pensaments, per fixar-se en detalls petits com una formiga i que concentren tota una lliçó sobre la nostra existència.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Llavina ja havia tractat aquests recursos poètics a 'Vetlla,' un altre poema llibre del 2012, i domina el ritme i la musicalitat dels versos. Des de l’exigència, entén que un poema llarg és també un lloc per jugar –intercalant un sonet mitjà dissimulat, per exemple–, citar altres poetes, reflexionar sobre el mateix gènere i fer excursos lúdics o dramàtics, sempre per tornar finalment al camí que enfila amb decisió.

Els poemes llargs donen més llibertat al poeta, camp obert, però també una dificultat elevada, la de mantenir molt temps la pilota sense que toqui a terra ni es desinfli –la tensió dels versos seguits–. Són poemes que es poden llegir d’una tirada i alhora permeten una lectura episòdica, és a dir, narrativa. A més, Llavina escriu des d’una tradició forta i que ara mateix viu un moment brillant. Hi ha Verdaguer, és clar, i Sagarra, i el 'Nabí' de Carner, i el 'Poema inacabat' de Ferrater. Hi ha Enric Casasses i Josep Pedrals, que des de fa anys exploren l’oralitat en el poema llarg. Avui jo hi afegiria 'La cremallera', de Martí Sales (Mals Herbes), 700 versos que també són un viatge, o dos, de caràcter urbà. I els 400 versos d’expiació que tanquen (i donen títol) a un volum tan descarnat i, al seu torn, vitalista com és 'La netedat', de Sebastià Alzamora (Proa).