Una setmana de descomposició

A l’independentisme, l’aniversari de l’1 d’octubre no l’ha alçat –com pretenia–, sinó que l’ha erosionat i –utilitzant la frase del diputat Gabriel Rufián– ha acabat de punxar el seu caràcter màgic.

Tot va començar dissabte passat. Els Mossos van reprimir una manifestació dels Comitès de Defensa de la República que volien enfrontar-se a una altra de policies espanyols. Dilluns, dia 1, Quim Torra va proclamar que els "amics" dels CDR pressionaven i feien bé de fer-ho "amics" dels CDR . Volia congraciar-se’ls. Però la protesta va ser monopolitzada pels radicals que van tallar l’AVE, a Girona, l’autopista, a Vandellòs, i van intentar envair la Borsa de Barcelona. A continuació, després d’haverexigit la dimissió de l’"amic Torra", van assetjar el Parlament i els Mossos, rebotatsMossos, rebotats perquè els criteris polítics –no molestar els radicals– es van imposar als professionals, només ho van evitar ‘in extremis’.

Globus de 'lletraferit' en forma d’ultimàtum

El dilluns no va anar bé. Per recuperar, Torra va disparar un ultimàtum Torraultimàtumen el ple de dimarts: si a l’octubre Pedro Sánchez no acceptava una cosa similar a un referèndum d’autodeterminació, perdria l’estabilitat parlamentària a Madrid (ja molt relativa). Però l’últimatum no havia sigut negociat ni amb ERC ni amb el PDECat ni amb ningú. Era un globus de 'lletraferit' que va punxar al xocar amb el rebuig de l’independentisme organitzat.

La portaveu Isabel Celaá va contestar Isabel Celaáque no feia falta esperar un mes, la resposta era 'no' i punt. Llavors Torra va demanar l’entrevista –es va recordar que fos l’octubre a Barcelona– amb Sánchez sense al·ludir a l’ultimàtum. Des de la Moncloa es van afanyar a constatar que no era el moment.

¿Què guanyava Torra –no diguem els presos polítics– amenaçant de fer caure el Govern PSOE i accelerant el risc de veure al tàndem Pablo Casado-Albert Rivera a la Moncloa? Res, tret de tornar a fer el ridícul després de l’abraçada als CDR.

Però en el discurs de Torra hi va haver –per una vegada– una veritat. Si els 34 diputats de JxCat, els 32d’ERC  i els 4 de la CUP es barallaven, el separatisme estaria en perill de mort per pèrdua de majoria. És el que es va veure aquest dijous –la CUP ja va dir dimecres que no comptessin amb ells– quan una discussió teològica entre JxCat i ERC sobre com “empassar-se” –fent veure el contrari– la inhabilitació pel jutge Pablo Llarena de sis diputats, inclòs Carles Puigdemont, sense alterar la majoria parlamentària va provocar una espectacular suspensió de cinc hores del ple.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Al final hi va haver pacte JxCat-ERC, però després no va aconseguir el vistiplau dels lletrats del ParlamentParlament. Una discussió bizantina, perquè, per una vegada, el mateix Llarena havia brindat una sortida raonable, va acabar en xoc entre la Mesa –controlada per JxCat i ERC– i els lletrats (els teòlegs). Un bon escenari per a Inés Arrimadas, que dimecres va ficar la pota ostentant la bandera espanyola que ja onejava –i més gran– sobre el cap del president de la Cambra, Roger Torrent.

La suma de Torra de 34 (JxCat) més 32 (ERC) més 4 (CUP) ja no suma. I, a més, els 34 de JxCat estan dividits pel messianisme de Puigdemont. Però, no es confonguin, la majoria secessionista encara respira. L’1-O només ha demostrat que està en descomposició.