'Ni oblit ni perdó'

El crit del record de l’1-O. El lema no és nou. 'Ni oblit ni perdó', van dir les víctimes de la repressió de la dictadura argentina. També de la franquista. I els estudiants criminalment reprimits en el Moviment de 1968 a Mèxic. S’estima que entre 200 i 300 van caure morts en la matança del 2 d’octubre a la plaça de les Tres Cultures a Tlatelolcomatança del 2 d’octubre.

La desproporció entre aquests moments ignominiosos de la història i l’1-O és evident. No es tracta de fer un rànquing d’horrors, però per molts documentals, per moltes imatges exposades i repetides fins a la sacietat, la brutalitat de la policia aquell dia no va ser gaire diferent de la delsMossos  en el desallotjament del 15-M15-M. Per desgràcia, la mutilació d’un ull per una pilota de goma tampoc va ser un cas aïllat. L’escassa excepcionalitat no justifica de cap manera la violència de les càrregues. Al contrari, sempre és necessari sumar crítiques a la desmesura policial. Però caure en una mena d’afectació de la violència pot catapultar un victimisme tan paralitzant com perillós. L’1-O  quedarà en la memòria col·lectiva com un afront injustificable. I no pot ser de cap altra manera. Però 'sense oblit ni perdó' ens ancora com a societat a un greuge. Quan la política està impregnada d’emoció, quan les diferències s’imposen a les aliances, apuntalar la identitat en la sensació d’humiliació i ressentiment no és la millor manera d’avançar.