El deseiximent

La commemoració del diumenge que va canviar les nostres vides ens ha ofert uns lemes que ens conviden a la reflexió. Va ser el dia, com va dir el professor Pep Nadal, al reportatge ‘Marcats per l’1 d’octubre’‘Marcats per l’1 d’octubre’, en el que vam perdre la innocència. Una ingenuïtat que es fonamentava en la possibilitat de viure una existència política compartida amb Espanya, abandonada fa anys per molts però que encara estava en la ment de qui, conscient de la diferència catalana, pensava no obstant en una espècie d’acord, un pacte de convivència. L’1-O  va significar, entre moltes altres coses, l’arraconament definitiu d’aquesta idea, almenys en l’imaginari de tots els que el van viure com un afront intolerable per part de l’Estat.

Notícies relacionades

El carrer desborda Torra durant la celebració del primer aniversari de l'1-O

Casado proposa tallar les subvencions al PDECat, ERC i la CUP

“Aquí votem, aquí guanyem”, un dels cartells que s’han vist allà on hi va haver escoles obertes, reflexa el concepte. Votar, el sol fet d’haver arribat a superar tants obstacles i poder exercir un dret tan elemental, ja va ser una victòria, un triomf que va servir, sobretot, per certificar el deseiximent, tant en el sentit que té d’allunyament  com, en català, de superació d’una empresa dificultosa.

“1 d’octubre: Ni oblit ni perdó” ha sigut un altre crit de l’efemèride. Oblidar, no podrem oblidar, i no hem de fer-ho. ¿Perdonar? Sempre. En la mesura que no es repeteixin les ofenses i els cops, que no se celebrin com a fites històriques les càrregues policials, que no es propagui l’odi com a bandera.