Anar al contingut

Al contraatac

Els 'nininis'

Javier Cebollada

Els 'nininis'

Najat El Hachmi

Hi ha una generació sencera que ha crescut sabent molt bé quins eren els seus drets, reclamant-los a tota hora i que, en canvi, no semblen ser gaire conscient dels seus deures

L’Audiència Provincial d’Albacete ha retirat la pensió d’aliments de 600 euros que havia de pagar un pare a la seva filla de 24 anys per “aprofitament nul” dels seus estudis. Es veu que la ‘nena’ s’ha passat tres cursos fent segon de batxillerat sense aprovar ni una sola assignatura. La pensió d’aliments va néixer com un dret dels fills en cas de divorci i de deure de sosteniment dels pares, però l’acabament està subjecte a la independència del descendent i no a la seva majoria d’edat, la qual cosa té sentit si tenim en compte que als 18 anys pocs joves poden ser independents econòmicament, sobretot si opten per cursar estudis superiors. Però una cosa és llaurar-se un futur i una altra és aprofitar-se descaradament dels pares. ¿Qui vol posar-se a treballar amb 600 euros mensuals lliures de despeses?

I és que hi ha ni-ni, que són els que ni estudien ni treballen, sigui perquè han fracassat escolarment i no troben feina, sigui perquè han acabat els estudis i no han aconseguit col·locar-se o perquè la precarietat dels contractes els ha tornat a l’atur. Es pot ser ni-ni sense cap voluntat de ser-ho. Les dades d’ocupació juvenil són baixíssimes, les oportunitats escasses i les motivacions per estudiar, mínimes, ja que molts dels que han cursat una llicenciatura treballen pel salari mínim.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Però n’hi ha altres que no són ni-ni sinó nininis, els que ni treballen, ni estudien ni tenen la més mínima intenció de fer cap de les dues coses. Es prenen com excusa el panorama actual per convertir-se en paràsits que s’aprofiten del deure parental de sostenir-los fins a punts inversemblants com el d’aquesta “estudiant”. ¿I què volen? Des de petits que els hem dit que eren el centre del món. Fills únics, nets únics, nebots únics, protagonistes absoluts d’infanteses plenes de regals, de festes d’aniversari, criats per pares culpabilitzats per haver de treballar que els consentien el que generacions anteriors haurien considerat faltes d’educació imperdonables. Ho han tingut tot: consolesordinadorsmòbils des dels 10 anys, bona roba, bon menjar, lleure de tot tipus. Si el món està a l’abast a cop de clic, si no cal sortir de casa per relacionar-te, si pots consumir els continguts que vulguis sense moure’t de la teva habitació, ¿perquè hauries de tenir la necessitat de sortir a guanyar-te el pa? L’esforç  és l’impuls dels famolencs, dels que no han tingut res. Tenir-ho tot mata el desig.

Hi ha una generació sencera que ha crescut sabent molt bé quins eren els seus drets, reclamant-los a tota hora i que, en canvi, no semblen ser gaire conscient dels seus deures. I això que des de P3 que els comencem a ensenyar a ser autònoms.

0 Comentaris
cargando