El meu 1-O

La nit anterior, vaig jugar als escacs amb un amic, a l’aire lliure, davant un col·legi electoral. Ell va guanyar una partida i jo en vaig guanyar una altra. Em va deixar guanyar, per ser exactes. Després, vam sopar. Em vaig aixecar molt aviat i pels volts de dos quarts de sis de la matinada entrava en una altra escola amb un pa de pessic. Després, van passar les hores. Em vaig trobar amb amics: un carnisser, un cambrer, un informàtic, un fotògraf. Amb homes i dones a qui amb prou feines coneixia. Cap a dos quarts de nou, em vaig marejar i vaig anar a casa.

A la televisió, el primer que vaig veure va ser el meu fill davant de la Guàrdia Civil, poc després d’una càrrega. No en vaig saber res més fins a les vuit de la tarda. Anava rebent notícies dels altres fills, que rondaven per la ciutat. La que viu fora, patia en la distància. Recordo que, amb un fort dolor de cervicals, vaig passar bona part del matí a casa. Després, vaig anar a fer un volt. L’atmosfera era anòmala, gairebé fantasmagòrica. Arribaven notícies d’amics que havien sigut colpejats, vexats, veies passar dotacionsd’antiavalots armats. Vaig tornar a casa. Em va envair una sensaciód’impotència absoluta. Era en un mar on mirava de nedar sense forces, aferrat a trossos de fusta que flotaven, restes d’un naufragi. Vaig plorar, tot sol. A la nit, al retrobar una de les meves filles, em vaig enfonsar. Era el port amable que havia estat buscant, torbat, tot el dia.