El tauler català

Com hem canviat

Un any després de l'1-O, alguna cosa estem fent malament: el conflicte polític i social segueix allà i de solucions, ni n'hi ha ni se les espera

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp44476707 catalonia s deposed president carles puigdemont  r  and curr180827111602

zentauroepp44476707 catalonia s deposed president carles puigdemont r and curr180827111602 / NICOLAS MAETERLINCK

L’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont ha admès ara sentir-se "decebut"Carles Puigdemont"decebut". "És evident que les institucions europees no donen recolzament a la causa catalana", ha explicat. En un entorn polític menys distorsionat que pel que travessem a Espanya, als nostres dirigents els penaria la mentida sempre i molt. En els dies previs al referèndum de l’1-O, no van faltar avisos del nul recolzament comunitari a una consulta celebrada sense consens amb l’Estat i sense garanties. Puigdemont Artur Mas basaven la permanència en la Unió Europea en una qüestió de fe. Deien, per exemple, que a ningú se li ocorreria expulsar de l’estructura comunitària set milions de persones. Un any després, Puigdemont ha admès el que abans negava. I no només això, sinó que ara situa la Catalunya independent en un horitzó de "20 o 30 anys".

Pèrdua de crèdit de Puigdemont

Ja que estem davant de dirigents que han demostrat la seva audàcia en repetides ocasions, és inevitable deduir que ho sabien tot i que van mentir, perquè van confiar que la pressió i la mobilització ciutadana obririen la muralla de la comunitat internacional. A Puigdemont tampoc li donen crèdit ja les televisions belgues, on aquesta setmana fins i tot li aconsellaven que ingressés a la presó.

Notícies relacionades

És cert que les càrregues policials de fa un any a les portes dels col·legis electorals, van constituir una greu equivocació del Govern de Mariano Rajoy. Van obrir una petita esquerda per la qual es van colar els independentistes per denunciar la repressió, per enfortir el discurs de l’aixafada del seu pacífic projecte per part del’Estat. No obstant, un any després s’ha demostrat que no va ser suficient per guanyar-se la simpatia de cap país important. Ha sigut, sens dubte, molt més desestabilitzador per a la imatge internacional d’Espanya l’exili  dels dirigents independentistes.

L’últim any, el nostre país ha viscut en una autèntica muntanya russa, que va tenir el moment àlgid amb el canvi de Govern. Pedro Sánchez està en la fase de la distensió, de l’oferta de diàleg. Depèn dels independentistes per governar i potser allà és on cal emmarcar les sorprenents declaracions recents de destacats socialistes en contra de la presó preventiva i a favor dels indults. No obstant, Sánchez està cometent, segons la meva opinió, el mateix error que els seus antecessors. Tots els seus missatges es dirigeixen als polítics independentistes. No dedica ni una sola paraula a intentar atraure els ciutadans que els recolzen, els que ja no se senten part d’Espanya. Així que, tal com hem vist en l’última dècada, el percentatge de catalans partidaris de la secessió no deixa de créixer. Alguna cosa estarem fent malament quan prefereixen votar polítics que no governen, que tanquen el Parlament, que els menteixen, que els roben o que refunden els seus partits cada 15 minuts, però que es pengen el llaç groc. El conflicte polític i social segueix allà. De solucions, ni n’hi ha ni se les espera.