Esperant Godot va arribar 'monsieur' Valls

Costa deixar l’estómac de banda en vigílies de l’aniversarid’aquelles hores en què laPoliciai laGuàrdia Civilvan ficar la fins al fons “com si no hi hagués demà”, utilitzant les paraules d’un dels seus uniformats. Fa 12 mesos l’Estatva donar la seva mostra dedebilitatmés gran comportant-se com unpatriarca d’eructe i pet a la taula: aquí soc jo per fer el que em roti. L’Estat, amb tot el seu pressupost i monopoli de la força, es va fer tan petit l’1-Oque només va arribar a ser una extensió delperiodisme de fal·lus i escrotque tant predicament ha assolit en els últims anys. No s’ho mereixien els sobiranistes, ni la resta dels catalans i tampoc els espanyols. Que lavergonya del record caigui sobre els qui van idear eldispositiui sobre els qui el van aprovar.

Violència per una de les parts

L’octubre  va ser un mes capicua. Va acabar i va començar malament. El gol a pròpia porta de l’Estat, que havia donat la volta al món en forma d’antiavalots apallissant ciutadans indefensos, es va compensar amb unadeclaració d’independència ‘cutre’, malintencionada i indefensable des del punt de vista democràtic. Tot i així, l’empat a errors no pot enfosquir que laviolèncianomés va existirper una de les partsi que, un any després, l’Estat continua aferrat al seu romanç amb la vergonya, mantenint apresóde manera injustificadapolítics i líders civils.

Un any després,la política catalana, també l’espanyola, viu empresonada al’octubre del 2017. Tot té un recorregut limitat, perquè els grillons de fa un any continuen estrenyent. Ningú sap on anar ni què fer. La debilitat està instal·lada a tot arreu, ja sigui a la Moncloa, al Palau de la Generalitat, al Congrés o al Parlament. Mentre hi hagi polítics engabiats, el màxim a què podem aspirar és a lletjos parèntesis de degradació.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

A Catalunya, en el pla més tangible, LaCrida ja és a lasala de parts, amb menys expectació de la que semblava, mentre els entorns deCarles Puigdemont, que pot dir una cosa en un llibre i la contrària en unaentrevista, i , s’escorxen l’un a l’altre sense compassió. El presidentQuim Torra, d’altra banda, no coneix la mandra quan es tracta de viatjar al passat amb un tuit, peròno té tempsper anar a un acte delcorredor del mediterrani, tot i que sigui per dir-li al ministre que ell és com el sant Tomàs i que per creure necessita veure. En el fons tot s’assembla cada vegada més a una cita ambGodot. 

Godot encara no, però qui sí que ha aparegut ésManuel Valls, el candidat francès a l’alcaldia de Barcelona que, amb la grandeur que caracteritza els veïns del nord, ja ha començat a repartircarnets de cosmopolitismei aldeanisme. Cadascú passa la crisi dels 50 com vol, pot i sap; i ja que Catalunya sencera és un experiment polític en aquests moments, no estranya res aquesta aventura personalíssima de ‘monsieur’ Valls, que ve a sumar-se en un Erasmus molt particular a la festa de partits, plataformes i moviments. Valls ve amb la bandera espanyola a salvar-nos de les banderes.Una com: deixeu el tabac i apunteu-vos als porros.