Aquest cabró que és tan bon pare

La primera denúncia la va posar un metge. Perquè la Itziar no s’havia atrevit a denunciar. El procediment es va arxivar. La segona denúncia arribava d’un informe emès per un segon metge diferent. El fiscal li va donar suport. Però la jutge va rebutjar la petició perquè no va apreciar «situació objectiva de risc».  

Dimarts passat l’exmarit de la Itziar va assassinar les seves dues filles, a Castelló.

Vint-i-set nens han sigut assassinats pels seus pares en cinc anys. En gairebé tots els casos, hi havia hagut denúncies prèvies. En molts, com el de la Itziar, els jutges van negar la raó a la mare.

I aquesta és la punta de l’iceberg. Aquests són els casos en què els nens moren. No sabem res, ni llegim, sobre tots aquests nens i nenes que no moren però que els seus pares els utilitzen com peons de jocs per fer mal a la mare.

Pares que tenen l’objectiu de mantenir l’ordre establert per una cultura masclista, pares que necessiten controlar les “seves” dones, que no entenen que ni són seves ni ningú és de ningú. Pares que ningú qüestiona, perquè les dones són sempre dolentes. I unes boges que només volen treure’ls diners.

L’Alfonso vol canviar el cap de setmana que li correspon tenir a la seva filla. Planeja una escapada de plaer amb la seva nova dona. Així que proposa a la seva ex que canviïn els torns. S’inventa una gran festa a casa de les cosines paternes de la seva filla aquell cap de setmana. I envia a la seva ex 10 ‘e-mails’, 10, en cinc hores. Li diu a la Marian que a la seva filla no li passa pel cap demanar-l’hi a ella mateixa perquè «té por de la seva mare». Assegura que la mare “crea ansietat a la seva filla”. La Marian és llesta, així que truca a la seva excunyada, i descobreix que, com ella ja pressentia, no hi ha planejada cap festa. Que ell l’està pressionant tant perquè els vols s’encareixen cada hora que passa. Així que no canvia caps de setmana.

La parella té custòdia compartida. Quan arriba l’aniversari de la mare és, precisament, el dia en què es canvien torns. Però el pare diu que la nena està molt malalta i que no es pot moure de casa seva. Casualment aquella mateixa tarda diverses amigues de la mare veuen la nena al parc, saníssima. El pare s’ho ha inventat tot per boicotejar l’aniversari. La mare llavors li demana un certificat mèdic. De nou 10 ‘e-mails’ en dues hores: “La nena es queda amb mi, el seu pare, perquè ho dic jo”.

La mare demanda per incompliment de conveni. Però per descomptat els jutjats estan saturats i, amb tantes denúncies com hi ha, una denúncia que no implica violència ni amenaces, sinó un simple incompliment de conveni, es perd en els llimbs judicials.

Al cap de poc temps un educador de l’escola li diu a la mare que “la gent s’ha de portar bé i que ella hi ha de posar de part seva”.

Perquè les dones són sempre dolentes i perverses i unes boges que només volen treure diners.

El pervers narcisista és algú que utilitza el vincle familiar per sotmetre l’altre. Perquè, per poder controlar i devastar algú és necessari que hi hagi un vincle indestructible, etern... i ¿quin millor vincle hi ha que un fill?

El pervers narcisista és algú que no suporta els seus propis conflictes interns. Així que els projecta sobre l’altre, com si l’altre fos una pantalla. És l’Alfonso qui crea ansietat a la seva filla, és l’Alfonso a qui la nena tem, per això ell acusa la Marian. De fet, la paraula ‘perversió’ prové del llatí ‘per vetare’, un terme que significa invertir, canviar el sentit.

Però un pervers narcisista pot ser un autèntic encantador de serps. No sent ansietat, és fred. (Tot i que de portes enfora sigui afectuós). Per això, com que la Marian és la que pateix, la que plora, la que s’enfada, l’educador de l’escola (una escola de Sevilla que va de progressista, per a més sarcasme) pensa que la Marian és la trasbalsada.

Un pervers narcisista no recorre a la violència física. Utilitza la manipulació subtil, la mentida, el xantatge sentimental. La violència psicològica, implacable. Els seus fills i les seves exdones són tots aquests nens i nenes, totes aquestes exdones que no veiem a les notícies, però que si tenen sort i diners acaben a la consulta del psicòleg. I, si no, si aconsegueixen ajuda professional a temps, acaben consumint drogues, alcohol, tallant-se o repetint el cicle de maltractament: elles acaben amb un altre pervers com el seu pare, ells maltracten una altra dona dèbil com la mare.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Així que la pròxima vegada que tinguis la temptació de dir-li a una mare que faci tot el possible per portar-se bé amb el pare dels seus fills, que “hi posi de part seva”... recorda, si us plau, aquest article.