¿Inquietud per la venda d'empreses catalanes?

Han sigut diverses les grans companyies catalanes que, en els últims mesos, han sigut venudes, majoritàriament, a fons d’inversió. Un fet que ha generat inquietud, ja que perdre el control accionarial d’empreses tan rellevants no és una qüestió menor per a qualsevol economia, i menys encara per a la catalana, que camina escassa de grans companyies. A més, coincideix en una conjuntura en la qual, conseqüència de la deriva política, les empreses més grans han traslladat la seva seu. Sens dubte, un estat d’ànim poc estimulant per a l’activitat empresarial autòctona.

S’ha d’entendre que, en una economia global tan oberta, per a les nostres empreses no resulta gens senzill competir amb gegantines corporacions. Sovint, l’única manera de fer-ho és adquirint una dimensió més gran, però això comporta posar en risc el patrimoni acumulat, i gestionar la companyia sense la comoditat d’una majoria accionarial estable. En aquest context si, a més, les noves generacions manquen de l’esperit empresarial dels seus antecessors i sorgeixen diferències entre accionistes, l’alternativa és vendre la companyia.

El capitalisme s’ha caracteritzat des dels seus inicis pel seu dinamisme. Aquell que estimula que neixin empreses, es desenvolupin i, finalment, es transformin, desapareguin o es venguin. Així ha sigut sempre, si bé avui aquest cicle vital adquireix velocitat vertiginosa. I una economia dinàmica és aquella en què aquest cicle se succeeix amb tota naturalitat.

Atenent aquestes consideracions, la inquietud comentada a l’inici mancaria de sentit ja que, a més, a tot arreu, les grans corporacions absorbeixen les empreses de menor mida, i els fons d’inversió substitueixen l’accionista tradicional. Però no podem obviar la qüestió fonamental: l’actitud dels accionistes el dia després de la venda, una vegada s’han omplert les butxaques. Simplificant, aquest té dues alternatives. D’una part, reinvertir aquest capital en nous i ambiciosos projectes empresarials. D’una altra, garantir-se el benestar propi, i dels seus hereus, renunciant al risc empresarial.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

En qualsevol dels dos supòsits, els seus efectes a curt termini no són perceptibles. A llarg termini no només seran molt notoris sinó que, en bona mesura, difícilment reversibles. Per a qualsevol país que pretengui millorar el seu benestar, resulta fonamental comptar amb centres de decisió de grans empreses, i no només pels seus efectes sobre l’activitat econòmica. Es pot recordar que els millors episodis de la història de Catalunya s’han donat quan l’empresariat, aquell col·lectiu ambiciós que arrisca el seu patrimoni, s’ha compromès en projectes d’interès general.

En el cas que ens ocupa, crec que s’està optant per l’opció més conservadora, ja que no percebo que aquests capitals tornin en forma de nous projectes empresarials rellevants, més enllà d’algun ‘family office’ de petita dimensió per gestionar el patrimoni i ocupar les noves generacions. Hi ha motiu per a la inquietud.