D'insuportable a suportable

Veig per fi replantejaments en el camp independentista que fan cert joc amb els que va començar a adoptar cautament el Govern espanyol en relació amb Catalunya des del mateix moment en què Pedro Sánchez va desplaçarMariano Rajoy. No em diguin optimista, perquè no ho soc, i tampoc em titllin d’il·lús: passen coses.

Pas enrere en el recolzament a l’acampada

Quan Pablo Llarena va ordenar la suspensió temporal en les seves funcions delssis diputats processats per rebel·lió vam tornar a acostar-nos a una desobediència institucional i a una nova aplicació del’article  155. Però la lucidesa possibilista d’Oriol Junqueras va fer que ERC es mostrés disposada a acceptar el caixa o faixa del jutge del Tribunal Suprem com un mal menor, malgrat que el 'puigdemonisme' es va plantar en un ‘això, mai’. A causa d’aquest desacord, i per evitar votacions amb els independentistes dividits, els catalans hem tingut una llarga i anòmala etapa sense activitat parlamentària sumable al desgovern induït per Quim Torra. Un replantejament dels que esmentava és que finalment JxCat ha passat a acceptar l’actitud d’ERC JxCatacceptar l’actitud d’ERC, remarcant una cosa que era clara des del principi (la suspensió dels diputats serà temporal) i convertint-la semànticament en una simple cessió temporal dels vots a altres parlamentaris afins. 

Notícies relacionades

Un col·laborador de la TV belga, a Puigdemont: "Si vol guanyar dignitat, torni i tanqui's a la presó"

Testosterona antiprocés

Hi ha altres coses del mateix signe, com el nou to de Carles Puigdemont, assenyalant que a més de la unilateralitat urgent hi ha altres vies i altres ‘tempos’ possibles. Cap em sembla més expressiva que el pas enrere dels secessionistes en el recolzament al’acampada  a la plaça de Sant Jaume, aquesta que es va anunciar que entorpiria la vida normal davant de la Generalitat il’Ajuntament de Barcelona fins que s’aconseguís la independència. A poc a poc les coses que són pròpies de la CUP queden com el que són, de la mateixa manera quel’Esquerra de Junqueras perd la por que li diguin traïdora per reconduir les coses en la direcció de buscar legalment la independència per, si és possible, d’aquí a uns anys, mentre el PDECat es distancia del radicalisme que va abraçar.

L’independentisme com a idea, com a voluntat política, continua gairebé intacte, però l’independentisme com a traveta contínua i com a predisposició a la desobediència perd pes. Ara el seu gran problema és que no els facin botifarra els seguidors que ell mateix va excitar i el segueixin en la nova situació (diguem-ne ‘nova’, tot i que sigui similar a la vella, a la d’abans de la mentida que aviat s’arribaria a Ítaca gratis i sense problemes). El resultat és que passarem d’estar en una crisi insuportable a una altra de suportable. Perquè la qüestió de fons continua igual, i són únicament les maneres de la CUP i la CUP mateixa les que han perdut la centralitat que els van donar per activa i per passiva Puigdemont i Artur Mas, aquest últim, abans de ser la seva primera víctima.