Quan l'Església ofèn

En ple segle XXI, en democràcia i en un Estat aconfessional, el jutge ha processat Willy Toledo en la seva llibertat d’expressió al dir una frase tan popular com “Me cago en Déu” (anomenar Déu en va), i la imputació d’un delicte contra els sentiments religiosos després de la denúncia del’Associació d’Advocats Cristians.

Menys es parla de l’origen de tot, i és que Toledo va respondre amb aquesta expressió quan va conèixer que s’iniciava el procés contra tres dones que van participar en la processó del “cony insubmís”, cas que es va reobrir després de ser arxivat, després del recurs de l’Associació d’Advocats Cristians (sí, els mateixos, una altra vegada). Els seus fidels assenyalen a Toledo, però han callat sempre quan és l’Església la que ofèn o fa mal. En l’arrel d’aquest cas, no podem oblidar com l’Església ha mostrat no nomésmasclisme i misogínia en la seva política interna, sinó en els seus actes, discursos i sermons protagonitzats pels seus representants masculins.

Podríem començar per la persecució que durant anys va fer l’Església catòlica a les dones que desafiaven el seu poder, condemnant-les a la foguera com a “bruixes”, o lacomplicitat amb diverses dictadures; però no fa falta anar-se’n gaire enrere...

“Si una dona avorta dona als homes la llicència absoluta d’abusar del seu cos”, va expressar el 2011 l’arquebisbe de Granada, Javier Martínez. No és la seva única perla. Sobre l’avortament va manifestar que, almenys, “els crims nazis no eren tan repugnants”, que el que genera violència de gènere és l’avortament o el divorci, o que darrere de la “ideologia de gènere” hi ha una “patologia”. També consta en el seu historial ser el primer bisbe a Espanya en seure al banc dels acusats, tot i que va ser absolt; i més tard va haver de declarar pel cas Romanones.

El bisbe d’Alcalá de Henares, Reig Pla, va dir que el dret a l’avortament era “com els trens d’Auschwitz”, i que el Tren de la Llibertat (del moviment feminista) havia de dir-se el “Tren de la mort” per l’“holocaust” més infame.

Demetrio Fernández, bisbe de Còrdova, va manifestar que “la dona té una aportació específica, donar calor a la llar”, que “com més home sigui l’home, millor per a tots a casa”, ja que “aporta la cobertura, protecció i seguridad".

José Ignacio Munilla, bisbe de Sant Sebastià, va escriure un llibre de sexe on indicava que les hormones provoquen en les dones canvis d’humor o que “els dona per netejar”. Abans del 8-M, el bisbe ens va explicar a les feministes que el feminisme radical té el “dimoni a les seves pròpies files”.També va afegir que “el que més dignifica la dona és el do de la maternitat, la capacitat que té per ser custòdia del do de la vida i transmissora de l’esperança en el futur”.

Podem sumar també quan, el 2014, un capellà de Jaén va dir a missa que “potser un home s’emborratxava i arribava a casa seva i li pegava a la dona, però no la matava com avui”. O quan, el 2016, l’arquebisbe de Toledo, Braulio Rodríguez, va vincular els assassinats masclistes amb la falta de “veritable matrimoni” i la petició de divorci. O quan les mares afectades pels nadons robats en la dictadura franquista van escoltar en el 2012, en boca del cardenal arquebisbe de Barcelona, Martínez Sistach, que allò era una cosa puntual que havia de jutjar-se amb “criteris d’aquell temps”.

Hi ha centenars de persones a les quals l’Església, amb el seu poder real i a l’ombra, des de fa segles, sí que ofèn profundament els seus sentiments. Podem sumar-ne molts de més titulars en què homosexuals, transsexuals o víctimes d’abusos sexuals han escoltat autèntiques barbaritats en nom de l’Església. Aquí només he reflectit aquestes poques, centrades en la dona, ja que l’origen d’aquell “Me cago en Déu” de Willy Toledo tenia arrel en el feminisme.

Notícies relacionades

Willy Toledo: l'actor antisistema

Willy Toledo, 173 d. N.

La Conferència Episcopal podria haver-se pronunciat i qüestionar, almenys, la demanda de l’Associació d’Advocats Cristians, ja que saben que som en un Estat aconfessional. Potser, per això, diversos caps de l’Església catòlica se senten amb la impunitat no només d’ofendre els sentiments de les dones, sinó d’ofendre la seva dignitat, capacitat de decisió i postergar la seva destinació als seus mandats. Vegeu com a Andorra, perquè l’Església mana, les companyes feministes lluiten pel dret a l’avortament aquests dies.

Amb els casos de pederàstia a l’Església, l’Associació d’Advocats Cristians no ha proposat ni una demanda, malgrat que més els val netejar a la seva pròpia casa. Perquè el fet que capellans abusessin de menors, manipulant el missatge cristià per fer-los creure que allò era correcte, sí que és ofensiu, repugnant i utilitzar el nom de Déu en va.