Fatxa qui ho llegeixi

Dissabte a les 14.37 hores vaig enviar diverses fotografies del meu fill de quinze mesos a un desconegut.

Dit així podria semblar que, farts els meus amics d’imatges del nen i extraviat per sempre el meu bon judici, havia decidit cridar als quatre vents fins a quin punt és superdotat aquest nen que en aquesta fotografia toca un tema de Nick Drake amb una guitarra de joguina, o ingereix fideus pel nas o llegeix 'Suave és la noche’ de Scott Fitzgerald (el llibre està a l’inrevés).

L’explicació és més senzilla: aquest estiu vaig anotar malament el telèfon d’un familiar de la meva parella, com quan en una discoteca adolescent em donaven números falsos o amb alguna xifra de més. Per això vaig enviar aquest ‘pack’ d’instantànies de pare primerenc a un paio que com a avatar de Whatsapp té l’escut del Reial Madrid.

El paio no em va contestar per avisar-me de l’error, sinó que va procedir a incloure’m en els seus enviaments de missatges col·lectius cada dues o tres hores. Uns missatges en què hi ha una miscel·lània d’acudits prejuràssics, teories conspiranòiques i articulisme sèptic. Així, el desconegut comparteix amb mi la columna de Sánchez Dragó sobre l’exhumació de Franco ("s’enterren els cadàvers, però no el que aquests simbolitzen"), el consell de no carregar mai el mòbil si hi ha tempesta, una fotografia d’Aznar amb un vestit de torero sortint a coll de Rufián, una caricatura d’un paio que llaura un patatar amb els genitals després d’haver pres viagra, un acudit sobre jubilats (segons l’acudit, practiquen idiomes –l’alemany, amb alzheimer– i es dediquen a la investigació –¿on són les meves ulleres?–), un altre sobre el conflicte Espanya-Catalunya (que implica dos bessons nounats batejats així: es demana no despertar el primer perquè, si no, l’altre "deixaria de mamar") i un altre sobre maltractament de dones (el clímax còmic, per dir-ho així, arriba amb la imatge d’una tal Fàtima de Melilla amb l’ull de vellut). Vaja, que estic per compartir el contacte d’aquest desconegut amb tots els que aquests dies debaten sobre els límits de l’humor, el feminisme o el procés.

Ja veuen que no estem davant de la relació de la noia que explica la seva passió al pianista en la novel·leta 'Carta de una desconocida': "Hauries de conèixer tota la meva vida, que sempre va ser la teva tot i que no ho vas saber." No hi ha amor en aquesta espècie de trobada fortuïta, sinó més aviat una esgarrifança voyeurística per part meva, ja que llegeixo amb ulls com unes taronges cadascun d’aquests missatges que circulen pel Whatsapp de milers i milers de persones i que no haurien acabat al meu telèfon (no tinc coneguts que manegin aquesta mercaderia) si no fos per aquest atzar tan novel·lesc.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

 Sabem per assajos com 'El filtro burbuja', però també per com discuteix tothom a Twitter o per com funciona la nostra política institucional, que només estem exposats a les opinions que ens agraden i que només sentim el que volem escoltar. Difícilment tenim l’opció d’abocar-nos al que provoca rialles o gestos d’assentiment en tantíssima gent amb qui no compartim res.

En un tuit a la recerca de ‘favs’, el protagonista cantaria les quaranta (en el seu argot, donaria un ‘zasca’) al fatxa. En una novel·la, el meu protagonista respondria de manera que pogués conèixer més el desconegut fins a involucrar-lo en una trama de suspens terrorífic (recordin que ell té fotos del bebè). En la vida espero, perplex, el següent missatge desitjant que, ja que sembla impossible fer-los desaparèixer per molt que no els miris, el nen de les fotos que ha generat aquesta situació no es creui mai amb el paio a qui les hi vaig enviar per error ni amb els moltíssims que reben missatges com els que m’envia.