Els tres de dalt

Si la poeta Elizabeth Barrett Browning va dedicar un sonet molt famós a comptar les maneres que existeixen d’estimar algú, a mi m’agrada passar l’estona explicant les maneres de definir els davanters centre. N’hi ha estireganyosos i voraços, persistents i anàrquics, experts i obrellaunes, oportunistes i caçagols, 'killers' i amb olfacte de gol...

Ja veuen la taxonomia pot ser interminable, i no obstant en el futbol actual el davanter centre ha perdut aquest aire individualista que li donava el 9 a l’esquena. Ara la seva funció s’ha integrat a altres fórmules que ressalten més el caràcter col·lectiu, i es parla dels davanters com “la fàbrica de gols”, s’apunten trios letals i se celebren els tridents. De vegades fins i tot se’ls donen sigles: allà estaven les celebrades MSN del Barça i la BBC del Reial Madrid, abans que Neymar i Cristiano, respectivament, busquessin altres triangles més isòsceles.

Senzill i pròxim

De tota manera, a mi l’expressió que més m’agrada per definir aquest tipus de davanters és “els tres de dalt”. Els tres de dalt sona senzill i pròxim, com aquests tres veïns que viuen a l’àtic i ens cauen bé, o -si ens posem místics- com la Santíssima Trinitat que vetlla per nosaltres des de les altures.

En el futbol modern, quan combinen els tres de dalt, tot és més espectacular i ven més. Per això tot equip que es preï ha de tenir un trident reconeixible. Allà hi ha els Neymar-Cavani-Mbappé del PSG, o Salah-Firmino-Mané al Liverpool.

En el Barça actual, cal reconèixer que els tres de dalt de moment són dos i mig. Fa la impressió que des de fa diversos partits Messi i Suárez estan fent un càsting entre els diferents candidats per completar el trio... Els finalistes, és clar, són Dembélé i Coutinho, i ara recordoun comentari de Jorge Valdanoque l’altre dia, durant la retransmissió del Barça-PSV de Champions, va dir: “A mi em fa la sensació que Dembélé i Coutinho juguen a coses molt semblants, i que tard o d’hora Valverde haurà d’elegir”.

Bé, l’entrenador va escollir d’entrada el francès, que en els últims partits s’havia tret de la màniga gols memorables i actuacions de mèrit. Malgrat tot, un té la impressió que Dembélé ha de guanyar-se cada partit la titularitat des de zero, i potser per això a l’hora de combinar amb Suárez i Messi encara el té dominat un cert individualisme.

Contra el Girona, va fer un partit discret i en excés solitari, amb driblatges de més i passades de menys. En la segona part, amb menys minuts i més pressió, Coutinho també va tenir la seva sessió de càsting, i ara mateix sembla que combina millor amb Messi i Suárez, i que els seus idil·lis individuals, gairebé sempre en forma de tret exterior perillós, semblaven més justificats.

El VAR abans que els seus propis ulls

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Al cap i a la fi en el partit no es van donar les millors condicions per valorar qui hauria de ser la tercera punxa del trident blaugrana. La decisió de l’àrbitre d’expulsar a Lenglet, creient abans en el VAR que als seus propis ulls, va deformar la realitat del futbol en una cosa grotesca -una imatge quieta en un esport que és moviment- i va alterar un partit que es prometia preciós. Aquest fet d’ahir va ser una desviació, un error no forçat, una màquina corregint la lògica humana.

Fa uns anys, parlant del màrqueting i els canvis en aquest futbol tan modern i planetari que ara fins i tot vol portar-nos a jugar partits de lliga transatlàntics, l’escriptor Juan Villoro sentenciava que jugui qui jugui, “al final sempre guanya la televisió”. Ara, a més, la televisió guanya partits que no juga.