IDEES
"Més que una pel·lícula, és una experiència".
nicolas-cage-mandy
"Més que una pel·lícula, és una experiència". En poc temps, diverses persones (totes de confiança) m’han recomanat així una pel·lícula. I, tot i que és obvi que no és una expressió nova, tinc la sensació que s’ha posat una mica de moda. Bé, no només la sensació: cada dos per tres es cola una pel·lícula experiència en el meu timeline de Twitter. Les últimes han sigut Suspiria (2018) de Luca Guadagnino, Climax (2018) de Gaspar Noé i Mandy (2018) de Panos Cosmatos, tres dels títols més esperats de la imminent edició del Festival de Sitges.
¿Per què les pel·lícules no poden ser pel·lícules i ja està? ¿No n’hi ha prou? ¿Per què també han de ser experiències? ¿Que siguin experiències vol dir que són més que pel·lícules?
Molts dels afortunats que han pogut veure-les coincideixen en una cosa: que les tres pel·lícules van més enllà, que més que pel·lícules són experiències. És possible que la pel·lícula experiència sigui la nova zona de confort, una altra d’aquestes expressions que per alguna raó es posen de moda i acabem detestant. No obstant, no puc evitar que em sembli significatiu que es reactivi el 2018. ¿Per què les pel·lícules no poden ser pel·lícules i ja està? ¿No n’hi ha prou? ¿Per què també han de ser experiències? ¿Que siguin experiències vol dir que són més que pel·lícules?
Suposo que no ens ho hem de prendre tan seriosament, que simplement és una expressió entusiasta. Però que es posi de moda ara sembla conseqüència directa dels temps, sembla tenir a veure amb els nostres nous hàbits com a espectadors i el (fascinant però alhora complex) procés d’adaptació a una nova manera de consumir audiovisual. Segur que estic sobreinterpretant una cosa anecdòtica, però detecto dues coses en aquesta expressió entranyable. Una, certa por –absurd però molt raonable– que la nostra facilitat per accedir a les pel·lícules ens faci relativitzar-les, ens porti a desposseir-les sense voler d’una part el seu valor. Per això els sumem una nova dimensió, la de la vivència, que les faci úniques i les distingeixi de la resta. L’altra cosa que em suggereix allò de la pel·lícula experiència és la nostàlgia, la temuda nostàlgia, aquesta cosa que molts detestem però que en realitat estimem en secret. ¿No hi ha en aquesta expressió una invitació a la pantalla gran, la sala al màxim i la catarsi i el culte col·lectius?
