La primera gavardina de Pàmies

-No et preocupis –em diu l’escriptor veterà–. Passa com amb la cervesa, el sexe o els clàssics del Segle d’Or: a ningú li queda bé la seva primera gavardina. 

-¿Però per què? 

-Per dues raons: normalment te la poses massa aviat i, a més a més, acostuma a ser heretada. 

-O perquè la compres barata i de segona mà –m’atreveixo a dir, rescatant la meva primera vegada, quan vaig jugar a Alain Delon en una Humana de Sant Antoni (semblava un bastard de l’Inspector Gadget). 

-I el mateix passa amb el primer que escrius o que publiques.

Abandono l’escena del restaurant amb una perplexa olor de fritada: no només penso en el que he sentit, sinó també que quan vulgui explicar-ho resultarà poc versemblant dir que la xerrada ha discorregut davant d’una font plena de gambes amb gavardina. També recordo 'El cuento más bonito del mundo’, de Kipling, en què un aprenent es retroba amb un mestre dies després de la seva primera conversa: “Va arribar embolcallat en cites alienes, com un captaire s’hauria investit amb la porprada dels emperadors”. Que és el que acabo de fer.

Fa un parell d’anys vaig escriure una cosa que aquí podria servir: molt sovint ens sentim com si fóssim nens disfressats d’adults en una funció escolar de fi de curs. És a dir, tot ens queda gran, especialment créixer. Eixugant-nos els mocs amb les mànigues exagerades, trepitjant els camals massa llargs dels pantalons, riem massa en les escenes còmiques i plorem massa histriònicament en les tristes. I el mateix passa amb el que escrivim.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Si rescato això, de camí a casa, per escriure la meva columna, és perquè he llegit 'L’art de portar gavardina', de Sergi Pàmies. Un llibre tristíssim, que demostra que cull més empatia algú que rep un cop i continua guimbant mig coix que Neymar Jr (la diferència entre el dolor i el melodrama). Un llibre també divertidíssim, que parla de la necessitat d’agradar a la mare per prendre consciència que les gavardines mai et quedaran tan bé com als homes que a ella li agradaven. Un llibre al·lèrgic a la nostàlgia, que defineix a la perfecció la nostàlgia com a arqueologia: investiga vestigis i els interpreta. Un llibre d’un autor que se sent sol, que és la manera d’estar tot sol amb el lector. Un llibre sobre la mort que no la menciona, sinó que parla de fer-se el mort en un rodatge dirigit pel teu fill, que et sobreviurà i que en aquell moment, quan realment et sents molt posat en el paper (això és: així, com a mort), crida: “¡Continuïn rodant!”. Un llibre sobre el sentit de la vida, que no trobaràs en les sagrades escriptures, sinó en una cançó eixerida: 'Make someone happy'. Fer feliç algú, de veritat.

Els contes de Pàmies, perfectes com gavardines o vestits a mida, en què res tira de la cisa i no se li pot agafar la vora a cap paràgraf i en què cada adjectiu o cita és un complement perfecte lliure d’ostentació, són serenes reflexions sobre la solitud a l’hivern (en el de la vida, quan et falta tanta gent; en el de l’any, quan necessites gavardina). Barregen ficció i autobiografia, perquè la segona no es pot articular sense els mecanismes de la primera i la primera seria una carn freda sense esclats de la segona. També les barreja aquesta columna. Mai he menjat gambes amb gavardina amb Sergi Pàmies, tot i que m’hauria encantat fer-ho: odio aquesta recepta antiga, però així hauria aprofitat per dir-li fins a quin punt m’han emocionat els seus relats.