El refredament de l'economia
¿Núvols de tempesta?
Mario Draghi ha anunciat el cessament de la compra d'actius pel BCE i el final de la barra lliure financera s'apropa
fcasals45104057 opinion ilustracion de leonard beard180919165347
Les últimes notícies sobre l’economia no són encoratjadores. Res particularment preocupant encara, però cal convenir que els auguris estan esbiaixats a la baixa. Malgrat això, Mario Draghi ha anunciat el final de la compra d’actius pel BCE: d’octubre a desembre, la rebaixarà de 30.000 a 15.000 milions d’euros i, a partir de gener, deixarà d’adquirir-ne. I tot i que s’espera moderació en l’avanç del PIB de l’eurozona (1,8% per a 2019 i 1,7% per a 2020) i poca tensió en la seva inflació (un IPC de l’1,7% entre 2018 i 2020), el BCE necessita deixar anar llast per preparar-se per quan vingui la pròxima recessió. Per això, era un moviment esperat: després de gairebé tres anys d’intervenció, el BCE acumula en el seu actiu un total de 2,7 bilions d’euros de deute dels diferents estats.
En suma, el final de la barra lliure financera s’apropa. Parafrasejant un polític anglosaxó, no és el final, ni probablement el principi del final, però si el final del principi... de la normalització financera. Perquè Draghi estreny, però no ofega. En la mateixa conferència de premsa, tranquil·litzava a tots afirmant que el BCE mantindria en el seu balanç, i pel temps que fos necessari, el volum d’actius adquirits. És a dir, a mesura que s’amortitzin, promet que reutilitzarà aquests fons comprant actius pel mateix import, de manera que no es redueixi el deute en el seu balanç. També feia vots per mantenir els tipus d’interès: al 0% per als préstecs a la banca i al -0,4% per als dipòsits d’aquesta al BCE. I finalment, es comprometia que, si les coses empitjoren, les mesures extraordinàries podrien tornar.
Els tipus d’interès americans
¿Per què tanta cautela? El BCE identifica tres nous riscos, que van prenent cos, i que enfosqueixen el panorama de l’economia mundial: la guerra comercial de Trump, la situació dels països emergents i la creixent inestabilitat financera. Tot i que part d’ells estan vinculats (els problemes de les borses europees i la incertesa d’alguns d’emergents, per exemple), d’altres tenen vida pròpia. És el cas dels tipus d’interès americans, clarament a l’alça responent a la fortalesa de la seva economia i al’efecte expansiu de les reduccions fiscals de Trump, que anticipen creixents dèficits públics que caldrà finançar apel·lant a l’estalvi mundial. I aquests tipus majors, més la incertesa pel futur dels intercanvis comercials, estan empenyent el dòlar. ¿Resultats immediats? Fuga de capitals cap als EUA i devaluacions en països com l’Argentina, Turquia, Sud-àfrica o l’Índia, que s’havien endeutat excessivament en dòlars i/o mantenen elevats dèficits exteriors.
Tot l’anterior explica el refredament actual i el menor avanç del comerç global, aspectes no menors per a una economia extraordinàriament oberta a la resta del món com és la de la Unió Europea. De fet, el seu elevat creixement el 2017, el més important des del 2007, tenia un marcat biaix exterior, com també ha passat amb Espanya aquests últims anys. ¿Cal preocupar-se’n? No sembla que siguem, encara, en presència d’una nova crisi. Els EUA continuen creixent amb força, i el seu impuls fiscal té un parell d’anys de recorregut; la Xina manté el seu pols, tot i que els temors del seu endeutament continuen; i a l’eurozona no li va malament.
Però l’ennegriment del panorama reflecteix com els vents de cua comencen a canviar. El petroli està ja als 75 dòlars des de fa mesos, i ningú espera que caigui als 45 de fa un parell d’anys; el turisme continua abandonant-nos parcialment, i tornant al sud i l’est del Mediterrani; i la política monetària s’endureix als EUA i anuncia el seu canvi de pas en l’àrea de l’euro. I això no és assumpte menor perquè, per a nosaltres, la intervenció del BCE ha sigut excepcional: a finals d’any, haurà adquirit un terç del deute públic espanyol en circulació (uns 350.000 milions d’euros). I tot i que formalment la seva pretensió no fos finançar-nos, el cert és que el Govern espanyol ho ha pogut fer en unes condicions excepcionalment favorables: el 2018, i fins a finals d’agost, les obligacions de l’Estat a 10 anys (l’actiu de les Administracions Públiques per excel·lència) rendien un modest 1,42%, molt lluny, per exemple, del 2,89% dels EUA.
En aquesta situació, veurem si el deute (intern i extern) i el saldo exterior, els principals talons d’Aquiles de la nostra economia, continuaran la correcció dels últims anys. Temo que no. Els vents de cua ens han ajudat. I la seva desaparició la notarem.
