Rússia i Turquia s'entenen, Idlib pateix

Que Rússia i Turquia hagin arribat finalment a un acord temporal en relació amb la província siriana d’Idlib no vol dir que això eviti la violència diària alsmés de tres milions de persones que s’amunteguen allà, o que impedeixi l’ofensiva governamental contra l’amalgama de faccions rebels que allà s’han anat acumulant, amb Hayat Tahrir al-Sham (lligat a Al-Qaida) al capdavant. L’acord per establir a partir del 15 d’octubre una zona desmilitaritzada d’uns 20 km d’ample, que separi les forces sirianes de les posicions rebels, tan sols serveix per impedir que les tensions russoturques es desbordin.

Vladímir Putin, amb les benediccions iranianes i conscient que continua portant la veu cantant en aquesta tragèdia, ha permès que Tayyip Erdogan surti airós de moment d’un carreró en el qual ell mateix s’havia ficat, al rebutjar dràsticament una ofensiva general per temor del’onada de refugiats que s’afegirien als més de tres milions que ja allotja en terra turc. En essència, s’ha optat per jugar a guanyar temps.

Temps perquè vagi produint efecte la fase actual de l’ofensiva que, amb recolzament rus i iranià sobre el terreny, busca 'estovar' físicament i moralment els enemics amb foc artiller i aeri, amb total menyspreu a la sort que puguin córrer els civils atrapats en el parany. Temps perquè les forces lleials a Damasc que actualment estan 'netejant’ altres reductes rebels al sud i est del país puguin rematar les seves tasques abansd’afegir-se a l’esforç bèl·lic a Idlib. Temps igualment per desgastar un Erdogan que, oblidat ja el seu somni de fer caure el seu veí, observa amb inquietud l’acostament de les poderoses milícies kurdes a Bashar al-Assad, cada vegada més disposades a col·laborar en els atacs a canvi de concessions polítiques i econòmiques. I temps, per fi, per explorar la possibilitat que finalment Ankara aconsegueixi unir bona part dels actors violents actius a Idlib contra HTS, sense descartar que com a resultat pugui acabar annexionant-se una part de la província.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Però aquell mateix temps pot jugar en contra dels qui es veuen a si mateixos com a omnipotents arquitectes d’un nou Pròxim Orient. N’hi ha prou amb esmentar un esdeveniment tan recent com la demolició accidental d’un avió rus d’intel·ligència de senyals per bateries antiaèries sirianes que, previsiblement, el que pretenien era fer caure algun delsquatre F-16 israelians que en aquell moment atacaven objectius sirians per entendre que, com tantes vegades ha ocorregut ja en aquests últims set anys i mig, tot pot quedar superat immediatament pels esdeveniments.

És obvi que Moscou s’ha convertit, amb la sorprenent atzagaiada nord-americana, en l’actor dominant d’un conflicte que apunta ja sense remei a una victòria d’Al- Assad. Ell és qui té més pressa, però sap que només podrà aconseguir-la al ritme que marqui el trio Moscou-Ankara-Teheran. Si aconsegueix controlar les seves ànsies genocides sap que, si no és avui, serà demà quan posi les seves mans sobre Idlib.