El retorn de la intolerància

Salman Rushdie va escriure Els versos satànics, una novel·la blasfema que li va valer el 1988 la fàtua de l’aiatol·là Jomeini que ordenava l’execució del seu autor. Hi apareix un personatge que pot ser el mateix Jomeini satiritzat. Però el més significatiu és que explora els límits intel·lectuals i literaris de la irreverència i l’ofensa cap a les creences religioses. Entre altres perles, apareix Al·là descrit com un vell caspós amb ulleres i es diu que Mahoma es va casar amb una puta verge de 14 anys extreta d’un bordell regentat per les altres dones del profeta. Jesus Christ Superstar, defensat pel bisbe de Woolwich, no arriba ni la quarta part de lluny.

Com el mateix islam, el cristianisme té dues versions. L’original, que prescriu estimar els enemics, posar l’altra galta, no acusar sense estar net de culpes, abandonar els béns terrenals o ser un bon samarità, i la prevalent al llarg dels segles, que va de les croades als puritans anglesos i la inquisició.

Afortunadament per la cristiandat, la intolerància original del protestantisme es va veure contrapesada pel revers de Luter, Erasme de Rotterdam: “Cap societat, cap convivència pot resultar agradable... si de tant en tant no es desencaminessin, s’adulessin, es toleressin assenyadament les coses o s’untessin amb una mica de bogeria”.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Les ofenses deWilly ToledoaCrist, molt menys elaborades que les deRushdie, han aconseguit acostar els nivells d’intolerància del cristianisme hispànic als aiatol·làs de l’Iran El simple fet que se’l jutgi significa una tornada més que simbòlica de l’Espanya negra.

El més sorprenent del cas és el silenci, no de les jerarquies, sinó dels catòlics tolerants, dels quals a Espanya n’hi ha molts i que a Catalunya, si no han canviat les coses, representa que són una amplíssima majoria. El silenci col·lectiu, que contrasta amb el recolzament del bisbe anglicà, encara preocupa més: és còmplice.