Anar al contingut

LLIBERTAT CONDICIONAL

Tesis plagiades i altres noies del 'montón'

JOSE LUIS ROCA

Tesis plagiades i altres noies del 'montón'

Lucía Etxebarria

Un amic íntim, catedràtic d’una universitat pública espanyola, m’explicava un dia que havia participat en un tribunal per valorar una tesi de doctorat. Al candidat li van posar un 'cum laude', la màxima nota, malgrat que la tesi era un despropòsit ple d’errates i faltes de sintaxis, clarament degudes a l’ús del traductor de Google. Quan el meu amic es va queixar, davant la resta dels membres del tribunal, perquè creia que seria molt obvi que estava arreglat –aprovar-lo hauria sigut complicat però... ¿un 'cum laude'?– li van dir que era el fill d’un ambaixador.

Recordo que, precisament en una conversa entre aquest catedràtic i un altre professor d’una altra universitat, un li deia a l’altre que no entenia com els candidats de Podem podien parlar de casta quan venien de la casta més rància i inamovible de totes: la universitària. L’altre reia de l’autoparòdia.

Una altra conversa, aquesta vegada amb una presentadora d’un programa d’actualitat i notícies en una televisió autonòmica. La presentadora era actriu i model, i em va dir que tenia el títol universitari de periodista, i que se l’havia tret en dos anys. Em va estranyar molt perquè ella no portava precisament una vida dedicada a l’estudi, i la seva conversa no era la d’algú que llegís molt o que tingués la més petita dada sobre informació econòmica o geopolítica. Després em va explicar que, gràcies a la seva íntima amistat amb el president d’aquesta comunitat, la universitat li va aprovar gran part de les assignatures sense requerir la seva assistència.

Més famós va ser, fa alguns anys, el cas del departament d’Enginyeria Química de la Universitat de Barcelona (UB), on tots els seus membre eren parents entre si: marit i dona, sogre i gendre, oncle i neboda, germans. Aquesta situació no era estranya si es té en compte la resolució d’aquell rector que, a igualtat de mèrits, va decidir que puntuava més si el mèrit era de la UB (un curs, una investigació, etc...) que si era d’una altra universitat. Sembla que li era igual l’existència de sentències judicials clarament contràries a aquestes pràctiques discriminatòries. També els era igual a molts rectors, que apliquen el mateix barem en altres universitats.

A Espanya, el 75% dels docents estan contractats al centre on van estudiar. Cosa que sona estranya

Els que coneixem de prop la universitat espanyola, la història dels màsters regalats no ens ve de nou: tots sabem que hi ha padrins, influències, endogàmia, tracte de favor a polítics o a milionaris, assetjament contra persones que són incòmodes per al catedràtic de torn o que no són afins a les seves idees polítiques, places manipulades descaradament, plagis (de vegades, perpetrats pels mateixos rectors), desviacions del reglament per afavorir un determinat candidat, o perquè aquest elegeixi els membres de la comissió que ha de jutjar el seu treball, endogàmia, nepotisme, silenci.

Si un consulta la web de la Plataforma contra la corrupció i l’assetjament a la universitat pública es trobarà de tot: oposicions manipulades, plagis tolerats per les autoritats acadèmiques, documents falsos en concursos a universitat, assetjaments...

A Espanya, el 75% dels docents estan contractats al centre on van estudiar. Cosa que sona estranya, ja que se suposa que les oposicions s’obren a candidats no només de tot Espanya, sinó del món. El  2012, el diari 'Times of Higher Education’ (el responsable del rànquing d’universitats més fiable al món) va dedicar mitja pàgina a la corrupció universitària a Espanya. No és estrany que en la seva llista amb prou feines hi aparegui un centre espanyol.

Jo he estudiat tres carreres en tres universitats diferents (vaig per la tercera). I crec en la universitat, continuo creient-hi malgrat tot. Crec que és necessària per fomentar l’esperit crític i la creació de ciutadans autònoms. Sé que en cada centre, inassequibles al descoratjament, sempre hi ha algun professor que intenta molt seriosament, contra vent i marea, que els seus alumnes aprenguin a pensar, no que memoritzin sense més ni més. Per això precisament l’onada de màsters regalats, convalidacions impossibles i tesis plagiades ens recorda que necessitem una regulació universitària similar a la de la resta de les universitats europees, amb mecanismes de control que impedeixin l’endogàmia, l’assetjament, el nepotisme. Transparència, barems rigorosament objectius, garanties i vies de protecció davant l’assetjament o la discriminació... El camí és llarg i complicat, no es farà en un dia. Però no hi ha més opció que iniciar els primers passos, perquè sense una universitat pública forta, autònoma i blindada, no hi pot haver pensament lliure.