Soraya

Si fa uns mesos m’haguessin preguntat amb quin polític espanyol m’agradaria anar a sopar, hauria respost sense titubejar que amb Soraya Sáenz de Santamaría. Si m’haguessin preguntat amb quin polític estranger, hauria respost, també sense cap mena de titubeig, que amb Angela Merkel.

Mai he entès l’eròtica del poder, però sí que comprenc, comparteixo i sucumbeixo amb facilitat al’eròtica del poder femení. No a la del poder aconseguit gràcies a un matrimoni avantatjós, a un físic agraït (tot i que reconec que també això té el seu mèrit) o al fet d’haver nascut al lloc adequat. A la del poder implacable, el poder lluitat amb els homes, cara a cara, en un món masculí, sense utilitzar més armes que la intel·ligència,l’ambició, la disciplina, la valentia i la força. (Crec que sense aquestes qualitats, el més alt al que pot arribar una dona en política és a governar una ciutat: per alguna raó en la ment de les persones dirigir una ciutat no és una cosa gaire diferent a portar una casa, un assumpte essencialment domèstic i, per tant, femení).

Començar una guerra i guanyar-la

M’agrada que Soraya i Merkel no semblin en absolut coquetes. M’agrada que no intentin fer-se les simpàtiques, ni defensar causes essencialment femenines, m’agrada que no ens expliquin la seva vida (fa dos dies l’exministra de Sanitat, Carmen Montón, en la seva primera aparició per justificar el que és injustificable, ja ens va haver d’explicar que estava embarassada quan va fer el màster), m’agrada que no siguin el resultat de cap quota, m’agrada que facin pinta de poder començar una guerra, i de guanyar-la.

Potser són elles les veritables feministes, potser estem en deute amb elles, tinguin la ideologia que tinguin (jo soc d’esquerres, no he votat mai ni tinc intenció de votar el PP) i malgrat no compartir-la. Crec que segurament Margaret Thatcher va fer més per la causa de les dones que les que ara s’esgargamellen tan sovint i ens expliquen (com si fóssim idiotes nascuts ahir) en què consisteix el feminisme.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Admiro qualsevol dona que no hagi utilitzat mai l’excusa de la regla per justificar un rampell de mal humor (jo la utilitzo dos o tres vegades al dia). Admiro qualsevol dona que no utilitzi la seducció com a instrument de treball. I en aquest moment més que mai admiroqualsevol dona que es consideri una igual dels homes, sense haver de donar explicacions, sense declarar-se feminista, sense explicar-nos la seva vida i les seves vicissituds: simplement prenent el poder, el que més importa, el polític il’econòmic.  

Així que, senyora Sáenz de Santamaría, si algun dia passa per Barcelona i li ve de gust anar a fer una copa, truqui’m, si us plau, serà tot un plaer.