El cor de McCartney va a Triana

No és fàcil decidir què xoca més de tot el que ha confessat  Paul McCartney durant la promoció del seu últim disc. Ha afirmat que durant un viatge psicodèlic va veure la cara de Déu, que Lennon li va proposar trepanar-se el cap i que, en l’adolescència, tots dos es masturbaven junts. Disposats en cercle amb més amics, i amb la llum apagada, deien noms d’actrius com ara Brigitte Bardot i després ho posaven cada vegada més difícil, fins que una vegada Lennon va cridar "¡Winston Churchill!" en el moment en què, per dir-ho així, aquest cor arribava a la tornada.

I, no obstant, Miguel Bosé ha explicat la seva trobada amb el ‘beatle’ al festival de San Remo del 1988. El seu tuit revela que se li va acostar per dir-li: "¿Ets tu qui ha compost Sevilla? No se t’acudeixi aprendre ni un sol acord més. Des que vaig aprendre el sisè, vaig deixar de compondre bones cançons". Qualsevol persona hauria encaixat el comentari amb suspicàcia, però Bosé no és qualsevol persona i segurament va pensar que la frase amagava una floreta. Tenint en compte que tres anys després d’aquesta oda a la simplicitat, McCartney va llançar un disc de música orquestral amb la Filharmònica de Liverpool (¡amb algun títol en llatí!), el comentari sona encara més sospitós.

Arquejar la cella

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Fa 50 anys, Nik Cohn va escriure el primer gran assaig pop sobre el pop. A ‘Awopbopaloobop Alopbamboom’, aquest xaval de 22 anys escrivia amb pols frenètic sobre la seva gran passió i criticava l’impacte negatiu que, per massa sofisticat, el ‘Sgt Pepper’s’ havia tingut en un llenguatge fins aleshores sexual, primari i poc assimilable pels adults.

No sabem què opinaria Cohn de discos de Bosé com ‘Bajo el signo de Caín’, però sí que hauria d’haver arquejat cella amb el comentari de McCartney. De la mateixa manera que jo em prenc que la meva tia em digui que la meva camisa és molt extremada (canta molt), que el meu agent apunti que tal personatge de la novel·la té molta profunditat (li sobren 80 pàgines) o que la meva primera nòvia em deixés per massa profund (no insinuava que guanyaria el Nobel, sinó que deixés de donar-li la tabarra). "L’autocomplaença és la destinació final de la ignorància", diu George Elliot a ‘Middlemarch’.