Anar al contingut

LA CLAU

Agafats in fraganti

Olga Grau

El resultat d'aquests deu anys de sofriment ha cristal·litzat finalment en una cosa positiva: la tolerància de la societat cap a errors o mentides dels seus polítics ha caigut en picat

Jacqueline Jill Smith va ser la primera dona al capdavant del Ministeri de l’Interior del Govern britànic i la tercera dona en ocupar una de les Grans Oficines d’Estat, després de Margaret Thatcher i Margaret Beckett. Però Jill Smith no serà recordada per la seva gestió de la policia i de la lluita antiterrorista, sinó per haver sigut apartada de la política l’any 2009 al descobrir-se que va pagar el lloguer de dues pel·lícules pornogràfiques a càrrec de les seves dietes.

L’esdeveniment es va seguir llavors des d’Espanya amb astorament i una elevada dosi d’enveja per la rapidesa amb què es conclouen al món anglosaxó els escàndols que afecten l’exemplaritat dels polítics. Aquell mateix any, el jutge Garzón havia començat a instruir a Espanya la trama Gürtel que afectava el PP i que no va impedir que guanyés les eleccions generals a Espanya el 2011.

Ningú s’imaginava llavors que el país es dirigia inexorablement cap a un col·lapse econòmic que faria aflorar vergonyes impensables: el saqueig de les caixes, l’escàndol de les targetes ‘black’, les trames de corrupció immobiliària, l’espoli del Palau de la Música, el cas del 3% i una llarga desfilada d’actuacions execrables perpetrades amb la connivència de càrrecs públics.

El resultat d’aquests deu anys de sofriment ha cristal·litzat finalment en una cosa positiva. La tolerància de la societat cap a errors o mentides dels seus polítics ha caigut en picat. En pocs mesos Cristina Cifuentes ha dimitit per mentir sobre els seus estudis i robar un pot de crema barata en un supermercat; una moció de censura s’ha carregat el Govern de Mariano Rajoy; i dos ministres socialistes, Màxim Huerta i Carmen Montón, s’han vist obligats a renunciar per defraudar a Hisenda i per irregularitats en el seu màster, respectivament.

La demanda d’exemplaritat resulta òbvia, tot i que continuï sense calar en el PP. El partit descavalcat del poder es resisteix a deixar caure Pablo Casado, malgrat que tot apunta que ha mentit sobre el seu màster. Algú hauria de recordar-li el cas de Jill Smith i explicar-li que va caure per robar i mentir, no per veure porno.

0 Comentaris
cargando