Anar al contingut

La celebració de la Diada

Penúltim avís

Penúltim avís

Xavier Bru de Sala

En aquest duel històric entre el sobiranisme i l'Estat, guanyarà el que faci el primer cop de volant i rectifiqui

El sobiranisme català ha tornat a respondre aquest dimarts a la convocatòria d’una altra gran manifestació. Es tractava de demostrar que en les circumstàncies més adverses, amb presos, exiliats, judicis pendents i absència de perspectives, la gent no defallia. Lluny del to èpic de les anteriors, la manifestació ha sigut de rebuig i de protesta. Molts hi van acudir perquè ningú pogués dir que el primer 11-S després de l’intent fallit de la tardor passada havia punxat. Per sobre de les divisions partidistes de l’independentisme, unitat de propòsit, d’ànim i determinació. Ni suflé, doncs, ni globus sinó una massa compacta. Compacta però insuficient. ¿Fins quan?

Ningú sap del cert si el recolzament social a la independència puja. En tot cas, no disminueix, i no sembla que ho acabi fent si l’Estat no rectifica. El mateix ministre Borrell advoca per la llibertat condicional dels presos. És una condició per a la credibilitat del diàleg i la distensió. Condició necessària, de la màxima importància, però insuficient.

La bifurcació de l’independentisme

Després de la manifestació, és possible que la bifurcació de l’independentisme entre els moderats d’ERC i els radicals de Puigdemont sigui un encert estratègic. Els irreductibles mantenen viva la flama i els moderats pretenen ampliar la base. Per molt que els primers s’entossudeixin a repetir que la majoria és suficient, és evident que en cap convocatòria electoral homologable la suma dels partits independentistes ha arribat a la meitat dels vots vàlids. Ho ha impedit l’escalada de la participació en les autonòmiques, amb la implicació de centenars de milers d’antics abstencionistes que s’oposaven a la independència amb el seu vot. Empat a l’alça. L’increment del vot independentista ha sigut contrapesat per l’increment del vot contrari.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La persistència de la repressió indueix dos moviments. D’una banda, la compactació de les masses sobiranistes. De l’altra, el rebuig d’una part encara no quantificada però segur que significativa dels que el 21-D van votar els partits que recolzaven el 155. A aquest rebuig, cal sumar-hi la rectificació d’Oriol Junqueras, manifestada amb la màxima claredat en les  declaracions que va fer a EL PERIÓDICO la setmana passada. Siguin sinceres o interessades, per facilitar l’alliberament dels presos, siguin tàctiques o estratègiques, sigui canvi de naturalesa o pell de be, la insistència en el diàleg i en el referèndum acordat i la renúncia a la unilateralitat i la desobediència, poden produir a curt o mitjà termini, sinó un pas de gegant de l’unionisme a l’independentisme, un retorn a l’abstenció d’una part del votant mobilitzat per frenar la independència unilateral.

De manera que no està tant en joc l’hegemonia dins de l’independentisme com la majoria del vot independentista. La manifestació va posar de manifest que la rectificació, tot i que sigui parcial, i la divisió en dos grans blocs no desmobilitza. Potser desmoralitza però no desmobilitza. En el cas, gens improbable, que la rectificació de Junqueras i la repressió combinades facin baixar la participació, la majoria independentista en vots estaria pràcticament assegurada. Si s’arriba a produir, canviarà la correlació de forces. Llavors, el problema pot consistir a contenir les masses si es neguen a abandonar els carrers.

La manifestació
evidencia que la rectificació, tot i que sigui parcial, i la divisió en dos blocs no desmobilitza

La millor fórmula que té l’Estat per evitar un risc tan important consisteix, d’una banda, a alliberar els presos i trobar una fórmula perquè no tornin a ingressar a la presó. De l’altra, oferir una alternativa a la independència de tipus confederal, no un vell Estatut maquillat. La proposta feta pública pel Cercle d’Economia fa uns mesos podria ser un bon punt de partida. En qualsevol cas, hauria d’incloure quatre punts: reconeixement de Catalunya com a nació; pacte fiscal; plena sobirania cultural i lingüística, i un pla d’inversions en infraestructures a partir del reconeixement del deute històric.

L’Estatut actual amb retocs

Una proposta d’aquest tipus sotmesa a referèndum comptaria amb moltes possibilitats de guanyar-lo. L’Estatut actual amb quatre retocs, perdria, i la derrota seria entesa com una victòria de l’independentisme, potser la definitiva.

En aquest duel històric entre el sobiranisme i l’Estat, el que rectifiqui guanya. No l’últim que posi el fre abans del barranc sinó el primer que faci un cop de volant. De moment, tot i que sigui d’una manera tímida i no del tot creïble, l’única rectificació que s’ha produït és en el camp de l’independentisme.

Per oferir-li la millor experiència possible estem canviant el nostre sistema de comentaris, que passa a ser Disqus, que gestiona 50 milions de comentaris en mitjans d'arreu del món cada mes. Ens disculpem si aquests primers dies hi ha algun procés extra de 'login' o si el servei no funciona al 100%.