¿Qui cuidarà els nens quan jo no hi sigui?

És la pregunta que es fa qualsevol dona que es plantegi tenir fills, les paraules que es repetiran una vegada i una altra des del primer moment en què aquesta idea li vingui al cap. Si, a més, és a la primera fila de qualsevol activitat professional, l’interrogant es convertirà en un pensament recurrent, perquè un elevat ritme de feina és incompatible amb aquesta tasca. Tot això que el temps de qualitat compensa la falta de temps és una presa de pèl per pal·liar el malestar i sofriment que provoca la maternitat. ¿Qui s’ocuparà dels esmorzars i els berenars, de les rentadores i la neteja, de la bossa de natació i els deures de mates? ¿Qui calmarà els terrors nocturns i les rebequeries en ple súper? Hi ha partits que han convertit l’equiparació de permisos de maternitat i paternitat en una espècie de fetitxe que solucionarà tots els problemes de conciliació, que acabarà amb la bretxa salarial i jo què sé més, però el cert és que tenir fills, caldrà recordar el que és obvi, dura molt més que aquelles 16 setmanes. ¿Qui cuidarà els nens quan acabin les baixes?

Estem acostumats que es pregunti a les dones en aquest sentit: ¿Com ho fa per conciliar la feina i la maternitat? ¿Com ho fa per arribar a tot arreu? No valen les desercions en terres de 'superwomen', no hi sortiran a parlar les que decideixin alentir les seves carreres per atendre les necessitats dels pocs fills que hauran donat a llum, no s’atreviran a pronunciar-se en públic les que neguin la idea general segons la qual si vols, pots, l’únic que has de fer és esforçar-te i organitzar bé el teu temps. En aquest cas la consciència feminista es converteix en una càrrega més. Renunciar individualment com a dones suposa abandonar les files d’una lluita que amb prou feines acaba de començar.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Que la pregunta sobre conciliació es faci sempre a les dones és masclista, però la resposta que hem donat fins ara des del feminisme és equivocada. La solució no és deixar d’abordar el conflicte, que continua existint. El més pertinent seria que s’interpel·lés de la mateixa manera els pares amb carreres professionals exigents. ¿Com és que ningú pregunta als polítics amb agendes endimoniades com ho fan per cuidar els seus fills durant les seves llargues jornades de feina?

La retirada de Xavier Domènech de la política és un gest tremendament insòlit, perquè al·ludeix precisament a la dificultat de fer compatible la vida familiar amb l’exercici de la política d’alta intensitat, tot i que la majoria de mitjans no hagin parat gaire atenció a aquesta part del text. ¿Com és que hi ha tan pocs polítics que explicitin aquest conflicte? ¿Com és que encara són tan minoritaris els homes que es fan ells mateixos la pregunta de qui “cuidarà els nens quan jo no hi sigui”?