¿És Merkel d'esquerres?

Està clar que no. La centrista Angela Merkel va imposarJean-Claude Juncker com a candidat del Partit Popular Europeu a presidir la Comissió. Ara proposaManfred Weber, del conservador CSU (a la dreta del CDU) per a les eleccions europees de maig. Merkel és la cap de govern més rellevant de la dreta europea. ¿Punt final?

Eduardo Foncillas, que va ser director del Banc de Bilbao a Alemanya i després el primer ambaixador de Felipe González a Bonn, em diu fa anys que Merkel no és una CDU típica. Filla d’un pastor protestant que va emigrar a l’Est (no era l’usual) va ser alçada per la CDU durant la reunificació i després la crisi deHelmut Kohl, les circumstàncies i les victòries electorals la van fer líder indiscutible. Pragmàtica, ha governat amb liberals o socialistes i el 2015, quan hi va haverl’allau d’un milió de refugiats –molts d’ells sirians– va decidir obrir les fronteres.

Acusada de traïdora i de musulmanitzar Alemanya

No va ser aprovada per l’Alemanya conservadora i ho va pagar en les eleccions del 2017, quan la CDU va retrocedir seriosament en benefici de la dreta extrema d’Alternativa per Alemanya. I aquesta setmana, a Chemnitz (localitat saxona a l’antiga Alemanya comunista) els manifestants que protestaven contra l’assassinat d’un alemany comès per dos refugiats han acusat a Merkel de ser la gran traïdora i de “mulsumanitzar” Alemanya.

La reacció contra la migració no és un fenomen alemany. A la veïna Àustria, el PP s’ha aliat amb l’extrema dreta que exigeix una política contra la immigració. A Itàlia, dos partits populistes, la Lliga de Matteo Salvini (extrema dreta) i el Moviment 5 Estrelles han format un govern que es defineix per les reticències a l’euro i preconitza expulsar immigrants. A França només el ‘fenomen Macron’ –que comença a empal·lidir– va frenar fa un anyMarine Le Pen.

A l’Europa actual la frontera no és entre centredreta (PPE) i centreesquerra (socialdemocràcia), sinó en l’actitud en vista dels immigrants. Acollir i integrar els immigrants és avui –més fins i tot que la crisi– el desafiament d’una UE que és atacada pel populisme en un doble front: l’euro i, encara més, la migració.

La socialdemòcrata Suècia és un país bastant igualitari, l’economia va i l’atur està per sota del 5%. Els socialistes, el primer partit des del 1922, en les eleccions d’aquest diumenge seguiran al capdavant, però amb el pitjor resultat de la seva història. Els Suecs Demòcrates, un partit nacionalista i contrari a la immigració, obtindran el 20% dels vots. I la raó és la reacció contra l’arribada en els últims anys de 150.000 immigrants (una ràtio molt alta per a un país de 9 milions d’habitants), a qui es criminalitza i acusa de tot, fins i tot de complicitat amb el terrorisme.

Avui a Europa el combat està entre els qui prediquen el rebuig i l’expulsió d’immigrants i refugiats (Salvini, Le Pen, l’AFD alemanya...) i qui, sabent que cal ordenar-la (o sigui, controlar-la), accepten la migració tant per raons humanitàries com econòmiques. L’envelliment força que la renovació generacional vingui de fora. La política identitària parteix a les societats i en aquesta divisió Merkel (no la CSU bavaresa) i el SPD estan pròxims.

La política d’acollida és la gran qüestió. D’una banda, el populisme que rebutja la migració, la culpa de tots els mals i es pot carregar Schengen (la lliure circulació de persones i l’abolició de fronteres). De l’altra, els governs i partits que saben que cal digerir el fenomen migratori. Avui, ho veiem cada dia, les velles fronteres ideològiques pesen menys.

L’esquerra i la dreta continuen existint, però l’actitud en vista de la migració és més rellevant perquè amenaça de trencar la UE. Que el Govern d’Itàlia (la tercera economia europea) estigui en mans de Salvini pot fer-ho saltar tot.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

En vista del populisme en expansió –més per la migració que per l’economia– hi ha Merkel (i el SPD), Emmanuel Macron, l’Executiu de Pedro Sánchez, el portuguès... El centredreta espanyol haurà de definir-se i el seu gran error seria que, per aversió al PSOE, coquetegés (hi ha algun indici) amb les idees de Salvini o, no tan greu, amb les de Sebastian Kurz, el jove i nou canceller austríac aliat a la que extrema dreta. I en aquest assumpte, Merkel està en la posició correcta, que no és tampoc la del bonisme irreflexiu.

Merkel és, en la política convencional, la líder del centredreta, però és també la peça clau de la resistència al populisme nacionalista. No és d’esquerres, però a la complexa Europa del 2018 és el gran actiu del progressisme racionalista.