La llarga tardor que ens espera

Un dels més negatius aspectes del temps que ens ha tocat viure és la confusió intel·lectual en què ens movem. Convindran que no és fàcil tenir un discurs racional, i raonable, sobre crisis tan diverses com els cops de cua del ‘brexit’, les proclames contra la immigració de Salvini, el marcat biaix anti-EU de Governs com l’austríac o l’hongarès o la deriva populista de Trump; per no parlar de l’auge de la ultradreta a França, Holanda, Dinamarca, Grècia o Finlàndia. O, aquí, sobre aspectes no menors del conflicte catalanoespanyol. Semblaria com si des de la recessió de 2008-13, ens trobéssim orfes de discurs en vista d’una ona d’irracionalitat. I aquesta orfandat no és una cosa menor: desarma i impedeix oferir camins alternatius.

¿És possible una narrativa comuna de fenòmens tan aparentment dispars? Cert que, a cada país, les circumstàncies són particulars, però són similars les seves arrels més profundes: el desencant de substancials parts de la població per unes elits l’objectiu de les quals, en les últimes dècades, no ha sigut cap altre que absorbir la màxima quantitat possible de renda. I la incapacitat de l’esquerra per oferir alternatives, com ha evidenciat la socialdemocràcia europea i els seus col·legues dels EUA després de la crisi més severa mai viscuda a occident des dels anys 30. Aquest fracàs és el reflex darrer de la deriva liberal i desreguladora de Bill Clinton i Tony Blair.

Populistes de tots els pelatges

Com els humans li tenim horror al buit, si no hi ha respostes en una banda es busquen en una altra. I els que les ofereixen, populistes de tots els pelatges, pesquen en aquest riu regirat, oferint solucions simples a problemes complexos. ¿Existeixen remeis? Haver-n’hi, n’hi ha, tot i que és escassa l’esperança en què les elits occidentals repensin què haurien de fer.

Per comprendre millor el que passa, els recomano l’últim treball, acabat de publicar, de Robert Kuttner (‘Can Democracy Survive Global Capitalism?’). Hi passa revisió al que considera l’edat d’or del capitalisme més igualitari, la que s’estén des de la Gran Depressió i les reformes de Franklin Delano Roosevelt als anys 70 del segle passat. Segons la seva opinió, que parcialment comparteixo, van ser situacions excepcionals les que van permetre una redistribució insòlita de l’ingrés que, a més, va afavorir el creixement. I amb ell, l’optimisme sobre el futur de les societats europees i americanes tan característic d’aquells anys, en particular en aquells ciutadans d’ingressos baixos o mitjans.

Al seu entendre, la base d’aquesta prosperitat i de l’estabilitat financera que es va viure aquelles dècades, rauria en una rigorosa supervisió i regulació financera, amb controls de capital i tipus de canvi fixos, que dificultaven l’especulació i permetien als Governs dotar-se de polítiques que afavorien la plena ocupació. Unes polítiques que havien sigut la reacció natural als dramàtics resultats del 'laissez-faire' financer anterior a la Primera Guerra Mundial, i la reinstal·lació de les quals després de la contesa explica en gran manera la duresa de la Gran Depressió i l’auge del feixisme.

Liberalisme a ultrança

Però, a mesura que els records de la recessió mundial es dissipaven, aquesta reacció es va anar erosionant. I, amb el seu oblit, el liberalisme a ultrança va reprendre forces, es va establir en l’acadèmia i va passar a l’ofensiva: van tornar les tesis que la millor regulació és la que no existeix i, tocant a fluxos financers, va deixar de diferenciar-se entre els que augmenten el capital productiu i els purament especulatius. ¿L’herència? La crisi de l’última dècada.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

¿Podríem tornar a un capitalisme més regulat i més equitatiu? Seria desitjable. El seu deteriorament, i el predomini de les idees ultraliberals i neoconservadores, ens ha deixat un llegat que dona espant: el fantasma d’un populisme que amenaça de carregar-se, entre altres assoliments no menors, el projecte europeu o aspectes essencials de la mateixa democràcia.

Temps durs els que ens toca viure. A més, com mostra la història, que siguin dolents no anticipa que puguin, o hagin de, millorar. Més aviat el contrari. Mentre la dirigència europea i americana no enarbori de nou la bandera de la redistribució, no hi ha projecte polític que pugui atraure a aquests amplis sectors de població, preocupats per la pèrdua d’estabilitat laboral i de poder adquisitiu i, en particular, per l’amenaça que plana sobre el futur de fills i nets. Van passar les vacances i va arribar la tardor. Curt en el climàtic, però temo que molt prolongat en el polític, econòmic i social.