Cavall estacat

Ahir parlava del'l’assumpte  Pasqual',Lluís Pasqual, i tractava de reflectir la seva indiscutible trajectòria com a artista i de reflexionar sobre la necessitat que té el món cultural català de posar sobre la taula, sense embuts, una idea clara del futur més immediat, sense l’escut de falses conviccions que poden servir de coartada als mediocres, amb la voluntat de mirar cap a dalt, d’establir escenaris en els quals es premiï la qualitat i el geni i no la correcció política. Avui hi insisteixo, però des d’una altra perspectiva. En els inicis d’aquest assumpte hi ha un escrit d’una actriu que critica Pasqual com a director. Se sent ofesa i ho fa públic. Després, rep el recolzament d’un col·lectiu fantasma i aquí es forja la tempesta. Tot això, a través de les xarxes, aquest maremàgnum on tot s’hi val i on tot és admès, perquè vivim en un univers on el que compta és la immediatesa i la necessitat d’incorporar-se al debat, no a partir de la racionalitat, sinó de la velocitat. Són dos conceptes antagònics: no hi ha reflexió possible si es duu a terme sobre un cavall desbocat.

Lluís Pasqual ho diu en una entrevista: "Les xarxes socials poden destruir qualsevol reputació. El seu poder és tan indiscutible com altament perillós". Convé pensar en això amb el cavall estacat al pal o mentre menja herba, tranquil·lament, al prat. Cada dia envejo i admiro més la serenitat i la saviesa de qui viu allunyat d’aquest món de triomfs efímers.