El que sí que toca (2)

Va arribar la crisi i el somni de l’“España va bien” es va trencar. Hi va haver esforços col·lectius, com el moviment 15-M o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que van aconseguir trencar cert aïllament, però la individualitat es va imposar. Mentre ens submergim en un mar de ‘wellness’ i busquem solucions en l’economia que s’autodefineix com a col·laborativa i que tantes vegades s’oblida de complir amb Hisenda o de pagar decentment els treballadors, ens anem acostumant a la precarietat. La plantegem com un problema individual que cal superar. Però les carreres en solitari no sempre estan a l’abast de tots, especialment quan el camí està poblat d’obstacles i ningú parteix de les mateixes condicions. Llavors, arriba la frustració individual, els ansiolítics i l’estigma del fracàs.

Estem perdent els drets laborals. Sense rubor, les ofertes de treball cada vegada s’acosten més a l’explotació. De la mateixa manera que la voracitat immobiliària no té final. La combinació de tots dos asfixia. Les úniques respostes col·lectives als abusos es donen en agrupacions vinculades a problemàtiques concretes: desnonaments, pensions, les ‘kellys’... Però si no hi ha aliances, el poder no se sent amenaçat. I les aliances només es teixeixen quan es té molt clar que n’hi ha uns que s’enfonsen en el precariat i altres que se’n beneficien. Quan els bàndols confonen aquesta distinció és que responen als interessos dels que surten guanyant.