Valle de los Caídos: El final de la Transmissió

El Govern democràtic d’Espanya ha fet un pas que cap altre havia fet: començar el camí per a l’exhumació del dictador Francisco Franco del  Valle de los CaídosFrancisco Franco. És un mèrit d’aquest Govern i un demèrit inexplicable dels governs anteriors, de dretes i d’esquerres. No és l’únic, n’hi ha d’altres, com el de la Macarena, allotjament injust d’un dels assassins més grans de la història de l’Andalusia recent, el general Queipo de  Llano. Tenen en comú que hi reposen els seus titulars, sense ser caiguts, segons la seva ideologia i narrativa; van morir al llit i, a més, comparteixen haver utilitzat  la violència simbòlica, fins i tot després de morts, per continuar humiliant les seves víctimes, després d’haver utilitzat criminalment la violència física, moral i econòmica contra els seus enemics i els seus rivals d’oportunitat, però sobretot contra l’ordre constitucional, la llei i la democràcia.

El Govern s’està enfrontant a tot. A Europa no passaria mai una cosa semblant. Un Govern democràtic a mercè dels hereus polítics del franquisme, neofranquistes transvestits de regeneracionistes, la família del dictador, la grandesa d’Espanya, una fundació apologètica del feixisme amb un Borbó al capdavant, pòsits de franquisme en institucions que haurien de ser democràtiques com les Forces Armades, una ciutadania babaua, submisa en el conformisme inconfessat de la seva pròpia comoditat i, per a súmmum, l’Església catòlica, encarnada en l’orde benedictí, que a banda de seguir el dictat de l’altre nostàlgic món, en aquest, només diu que obeeix a un abat a França. La creu i l’espasa, l’eterna aliança de la pitjor de les idees possibles per a una Espanya sempre pendent.

Violència simbòlica

Notícies relacionades

El Govern exhumarà Franco aquest any i li buscarà una tomba si la família no ho fa

Dir-se Terricabras

Un portaveu del PP, fundat per franquistes, Guillermo Mariscal, ha dit que el Govern posa en perill la Transició. Crec que vol dir, potser sense saber-ho però amb raó, la Transmissió. Vist això, no hi ha hagut a Espanya transició, sinó transmissió, és a dir, submissió. Deia Pierre Bourdieu que el poder té a la seva disposició formes de dominació suau. Les anomena violència simbòlica; de física ja n’hi va haver, és fundacional. N’hi ha prou amb la simbòlica com a forma de coerció. El franquisme ho va entendre immediatament, però els demòcrates o no ho van entendre o no ho van voler entendre. La violència simbòlica aconsegueix una submissió sense coacció, per consentiment. L’objectiu continua sent domesticar els dominats. Ideologia suau. En això em temo que va consistir la Transició, en el consentiment. Començant per la monarquia, hereva per jurament, acceptada per la ciutadania, en un acte suprem de responsabilitat, endossada pels nous polítics, que, no obstant, incomprensiblement, no ha aconseguit legitimar-se d’exercici, situant-se frontalment en contra del franquisme i de tot indici, simbòlic o no, que justifiqui un cop violent contra l’ordre constitucional.

Els símbols del franquisme han presidit de manera consentida l’evolució democràtica, i això és tan antinatural com bussejar a la sorra del desert. El franquisme va desaparèixer nominalment, però hi ha qui insisteix que segueixin els seus símbols com a testimonis impertorbables que tot està lligat i ben lligat.