Maduro suprimeix la realitat

Més enllà de les ideologies, hi ha els fets incontestables: Veneçuela pateix unes de les pitjors crisis de la seva història. Prop de quatre milions de veneçolans han abandonat el país des del 1999, data de l’arribadad’Hugo Chávez  al poder. Els primers en sortir van ser els més rics, alarmats pel llenguatge revolucionari del nou president. Amb ells se’n van anar milions de bolívars pastats en els temps de bonança petroliera i corrupció rampant.

Ara també s’escapen els pobres, teòrics beneficiaris del chavisme amb Chávez (matís important), devorats per una hiperinflació que assolirà el 1.000.000% a finals d’any. L’FMI preveu el 2018 una caiguda del PIB del 18%. L’economia de Veneçuela ha caigut un 50% des del 2013, any de la mort de Chávez. A Síria, la pèrdua arriba al 58% entre el 2011 i 2016, però en el seu cas ha existit una guerra civil i més de 500.000 morts.

Caos regnant

La resposta del Govern de Nicolás Maduro ha sigut treure-li cinc zeros als bitllets, dos més dels previstos, que la inflació també es menja els càlculs oficials. És difícil saber l’impacte d’aquestes i altres mesures a causa del caos regnant, només que no funcionaran. La inflació seria comparable a la que va patir Zimbàbue el 2000 després de l’expropiació de les granges dels blancs, i la d’Alemanya el 1923.

En la caiguda econòmica veneçolana, el bolívar ha perdut el 99,9% del seu valor. Els rebostos són buits, escassegen les medicines i es disparen les malalties. La dieta del pobre consistia fa poc en mongetes negres, sardines i arròs amb ou. Ara, un ou és un article de luxe. Per pagar amb targeta se’n necessiten diverses per no superar els límits.

Desbandada de la població

Aquest és el col·lapse que està expulsant centenars de milers de veneçolans que busquen refugi als països veïns. A l’Equador han entrat 286.000; a Colòmbia ja en sumen 870.000 i 110.000 al Brasil. A Espanya n’hi ha més de 200.000. Veneçuela té prop de 28 milions d’habitants.

Parlava abans d’un matís important. Una dona va etzibar a Caracas a Enric González: “¡Tant de bo les coses fossin com abans!”. “¿A quan es refereix?, va preguntar el periodista. “A l’any passat, a quan vivia Chávez. Abans d’això ara”. Això ara és Nicolás Maduro.

A la barriada chavista 23 de gener, data de l’enderrocament del dictador Pérez Jiménez el 1957, hi havia cartells contra Maduro. Això va ser fa uns mesos, enmig de l’enfrontament entre el Govern i una oposició composta, en part, pels partits que van saquejar Veneçuela abans de Chávez.

Violació de les lleis 

Per mantenir-se en el poder, Maduro ha violat les lleis bolivarianes. Va negar el referèndum revocatori després de posar totes les traves possibles. Després va canviar la Constitució, redactant-ne una altra a la seva mida. Es pot esgrimir el paper de la CIA, però el factor clau és la incapacitat manifesta del règim.

Chávez era un somiador. Així el va definir l’uruguaià José Mujica, un visionari amb el vent a favor. Entre el 1999 i el 2014, Veneçuela va ingressar prop d’un bilió de dòlars, una mitjana de 60.000 milions a l’any. El preu del petroli superava els cent dòlars el barril. A canvi d’un petroli subvencionat, Cuba va enviar metges i infermers. Malgrat aquests ingressos, Chávez va multiplicar el deute

Un ocellet per interlocutor

El chavisme va emprendre la transformació del país. Va crear les missions (Chávez era molt catòlic), en què van ensenyar a llegir més d’un milió de persones, però no va saber crear un Estat. Mort el somiador, el líder carismàtic que no va permetre que ningú li fes ombra, el poder va recaure en Nicolás Maduro, un tipus que va començar el seu mandat parlant amb un ocellet. Gens extraordinari si ho comparem amb l’àngel Marcelo de Jorge Fernández Díaz.

A Maduro li falta la brillantor de Chávez. I ha tingut mala sort amb el preu baixista del petroli. D’ingressar 60.000 milions l’any va passar en poc temps a 12.000 milions. No hi ha ni per pagar els interessos d’un deute que s’acosta als 100.000 milions de dòlars.

Oposició acrítica

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

A Espanya, com succeeix sovint, l’oposició conservadora no fa anàlisi, només parla de Podem. El líder del PP, Pablo Casado, es va veure fa poc amb el president d’Hondures, Juan Orlando Hernández, qui no té millors credencials democràtiques que Maduro. ¿Li va preguntar pels assassins de Berta Cáceres? ¿O per què han augmentat un 80% les peticions d’asil d’hondurenys a Espanya?

Per a l’oposició veneçolana, els pobres mai van estar a la seva agenda quan van ser govern entre el 1957 i el 1999. En el seu envit contra Maduro, no han sabut generar un pla que inclogui els pobres i els chavistes descontents del madurisme. Els hi falta un discurs inclusiu. El dia que el tinguin, tornaran al poder.