Tragèdia a Itàlia
Els ponts Morandi de les nostres democràcies
La caiguda en la confiança de parlaments nacionals, governs i sistemes judicials és constant en les últimes dècades a molts països occidentals
fcasals44748946 opinion ilustracion de leonard beard180823174201
El pont Morandi de Gènova passarà a la història com la metàfora més cruel del col·lapse de la confiança entre polítics i ciutadans, de la Itàlia que plora rabiosa aquests dies, però també de la resta de societats occidentals que viuen una crisi de confiança democràtica alarmantment similar a la italiana. Ciutadans enfadats; polítics llunyans i perplexos que no saben com omplir aquest buit.
El drama italià va prendre una forma esgarrifosa amb l’enderrocament del viaducte l’enderrocament del viaducteel passat 14 d’agost, però no acaba ni comença aquí. Almenys 43 persones van morir i unes 600 van perdre casa seva. Ni tan sols aquest horror, la pèrdua de les vides innocents, moltes segurament distretes i disposades a somiar una mica en plenes vacances, o el desnonament de persones que de la nit al dia van quedar a la intempèrie, ha aconseguit el més bàsic: honrar les víctimes i unir la societat en el dolor.
"No volem una farsa"
La majoria dels familiars va decidir no participar en el funeral d’Estat. "No volem una farsa, sinó una cerimònia a casa. No necessitem desfilades de polítics", va dir el pare d’una de les víctimes. No es coneixen encara les raons precises de l’enderrocament, que podria deure’s al mal disseny del pont, als seus materials inadequats o a un mal manteniment, però el drama soterrat és que ni les víctimes ni tants altres italians indignats es fien dels seus polítics: ni que siguin diligents cuidant les seves infraestructures ni que siguin capaços d’estar a l’altura per honrar les víctimes.
Si es trenquen els ponts entre els ciutadans i els polítics, aquesta estructura mental que nodreix de legitimitat el sistema, que permet als ciutadans sentir-se al comandament mitjançant uns representants reemplaçables, la democràcia se’n ressent. La història és tossuda: si col·lapsen aquells ponts s’emporten amb ells la llibertat i els sistemes que la sostenen.
La crisi econòmica desencadenada el 2008 s’ha encarregat d’agreujar aquesta crisi de confiança en les elits
La caiguda en la confiança de parlaments nacionals, governs i sistemes judicials és constant en les últimes dècades a molts països occidentals. Als Estats Units, des del 1958, pregunten si creuen que el seu Govern fa el correcte sempre o quasi sempre. Fins als anys 60, el 75% deia que sí. Des del 1980 –any de la victòria de Reagan, que va llegir perfectament aquest escepticisme–, només un 25% respon que sí al marge de qui governi (dades del Carnegie Endowment for International Peace).
La crisi econòmica desencadenada el 2008 s’ha encarregat d’agreujar aquesta crisi de confiança en les elits. Els fills d’aquesta ira popular són de sobres coneguts: 'brexit', Trump, Salvini... Amb tots els problemes que té Europa, és simptomàtic que les dades de l’últim Eurobaròmetre revelin que els europeus confien més en la UE que en els seus governs i parlaments nacionals.
‘Selfies’ al funeral
Salvini, que és ministre de l’Interior italià gràcies alsespectaculars resultats que va tenir l’extrema dreta en les passades eleccions, es va passejar pel funeral de les víctimes fent-se ‘selfies’. El mateix dia de la tragèdia va culpar la UE del que havia passat i aquella nit se’n va anar a una festa del seu partit.se’n va anar a una festa També va dir: "En un dia tan trist, hi ha una notícia positiva: l’'Aquarius' no vindrà a Itàlia".
Salvini no tornarà la confiança dels italians en els seus polítics. Trump no millorarà la vida de la irritada classe blanca treballadora que el va votar en massa. Tampoc el 'brexit' portarà els britànics a la terra promesa. Al contrari, els farà més pobres. Uns i altres fenòmens mostren la ruptura de la confiança dels ciutadans en els seus polítics i de la seva disposició a clavar una gran puntada de peu a la boca del cor a l’'establishment’, fins i tot a costa que pugui ser un acte suïcida.
Uns 10.000 ponts a Itàlia han superat el límit de vida útil per al qual van ser construïts, la majoria els anys del 'boom’ de les dècades dels 50 i els 60. Una cosa similar li passa a les nostres democràcies, que poc han canviat des d’aleshores; un temps poc semblant a l’actual, amb els seus Estats aprimats i impotents davant dels canvis d’una globalització que se’ls escapa de les mans.
De poc serveix assenyalar i donar la paraula populista a aquests nous enemics del sistema, com sostenia recentment Roger Cohen a 'The New York Times'. Fer servir aquesta etiqueta és reconfortant intel·lectualment perquè evadeix les elits de la gran pregunta incòmoda: ¿què han fet malament i què han de fer perquè els ciutadans recuperin la confiança en els seus polítics? Urgeixen respostes abans que continuïn caient ponts.
