Moratòria turística per a l'Hotel California

Si algú escolta ‘Hotel California’ en aquest precís instant, és que el món continua girant. Un taxista vietnamita assaja un redoblament sobre el volant mentre a fora referma el monsó. I una estudiant txeca taral·leja la melodia just després de descobrir que té multa a la biblioteca. I canta la tornada un turista alemany jubilat que acaba de demanar a Magaluf una Paellador per a dos, tot i que aquest estiu la seva dona ja no ha viatjat amb ell. Es trepitgen bassals, es trenquen llaços, es demana i no es té o es té massa.

Deia fa poc la BBC que ‘Hotel California’ sona 200 vegades al mes a les ràdios britàniques. I dilluns la Recording Industry Association of America coronava el ‘Greatest Hits 1971-75’ de The Eagles com el disc més venut de la història amb 38 milions de còpies.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

S’ha escrit molt sobre el subtext ocultista de la cançó, el suposat cameod’Anton Szandor Lavey,  líder de l’Església de Satanàs, i de l’hotel com a metàfora d’un infern “en què pots fer ‘check out’, però del qual mai te’n podràs anar“. El grup ha volgut aclarir que parla de la fama a Los Angeles, de la falsedat i l’excés. Si vostè està fart d’aquesta cançó, pensi com se sent l’autor. Imagini ara que cada vegada que sona l’està tocant la banda en directe i tot adquirirà to de condemna en un mite clàssic. En realitat, el rei Mides, a qui Dionís, déu del vi, va concedir convertir en or tot el que tocava, va morir de gana perquè no podia ni mossegar una poma.

El meu bon amic Quique, militant del radiant que un dia fa un fanzine i un altre porta la contractació de Young Beef, va arribar un dia pàl·lid a una prova de so després de no haver dormit amb prou feines. Va ser llavors, mentre negociava amb la ressaca xarrupant una aigüeta amb el bombo d’una bateria martellejant al fons, quan el tècnic de la sala Sidecar va posar a tot drap aquesta granellada d’acords. Tots riem, i ell el primer, a l’escoltar ‘Hotel California’, la cançó que existeix per dir-nos que tot pot anar a pitjor quan va malament, fins i tot quan va massa bé. La melodia que ens recorda que som vius perquè som ridículs i som ridículs perquè som vius.