Morandi i Salvini, metàfores de la decadència

L'incomprensible és que Salvini ha robat el protagonisme a Luigi di Maio, líder del M5S, i al presumpte primer ministre, Giuseeppe Conte. Només es parla d'ell. Ha aconseguit portar el debat al seu terreny.

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp44675484 epa4269  genoa  italia   16 08 2018   el ministro del interi180817221726

zentauroepp44675484 epa4269 genoa italia 16 08 2018 el ministro del interi180817221726 / LUCA ZENNARO

Els crítics de Matteo Salvini li canten ‘Bella Ciao’, la gran cançó italiana de la resistència contra el feixisme i el nazisme. No és un insult, en el seu cas el situa en el context històric que li correspon. En una recent visita al mercat milanès del carrer Giovanni Ambrogio de Predis, Salvini va comentar a l’escoltar-la: “És una cançó del repertori soviètic”. Parlem de l’actual ministre de l’Interior d’Itàlia, enemic declarat dels migrants. Té 45 anys, va estudiar Ciència Històrica. Mai es va graduar.

Tot i que no hi ha consens sobre la paternitat de la cita, l’important és la seva vigència: “El poble que no coneix la seva història està condemnat a repetir-la”. Serveix també per a les Europes desmemoriades.

Salvini és el capo de la Lliga, un partit xenòfob i antieuropeu, que ha fet de l’antimigració la seva bandera política. És l’autor del tancament dels ports italians, sense importar si provoca pèrdua de vides humanes.

La seva presència en el Govern es deu al pacte postelectoral assolit entre la seva formació –5,6 milions de vots; 17,35%– i el Moviment 5 Estrelles (M5S) –10,7 milions de vots; 32,38%–, presumpte guanyador de les eleccions del març. El M5S ha recollit el vot de l’Itàlia emprenyada per una crisi que s’ha acarnissat en les classes mitjanes i obreres.

L’incomprensible és que Salvini ha robat el protagonisme a Luigi di Maio, líder del M5S, i al presumpte primer ministre, Giuseeppe Conte. Només es parla d’ell. Ha aconseguit portar el debat al seu terreny.

Buscar el rèdit

L’enfonsament del pont Morandi a Gènova, que ha causat desenes de morts (encara en queden sota la runa) és una tragèdia. Primer, per a les víctimes i els familiars; després, per a la imatge d’una Itàlia moderna i eficaç. Salvini no va deixar passar l’ocasió per fer el que millor se li dona, mentir, buscar el rèdit personal a qualsevol preu. L’omnipresent ministre d’Interior va culpar la UE, pels límits del dèficit. Brussel·les li va recordar que té 2.500 milions per a les infraestructures.

Malgrat la pobresa dels seus arguments, té 5,6 milions de vots, més els del M5S que no s’han fet fora per exigir la seva dimissió. Són l’expressió que alguna cosa fa olor de podrit a Itàlia. L’ensorrament del pont de Riccardo Morandi és la metàfora d’un país en desconstrucció física i ètica.

El que es tenia com una obra cabdal de l’enginyeria italiana en el desenvolupisme dels anys seixanta, era en realitat una espifiada. No només és el cansament d’alguns materials, denunciat fa dos anys, sinó els defectes en el disseny. Res a veure la UE. Un pont ben construït no cau.

Un romà em va dir per ajudar-me a entendre: “Itàlia és un caos que funciona; Grècia [l’altre bressol de la nostra civilització] és un caos que no funciona”. La mateixa persona em va recomanar que, en cas de tenir un accident i mantenir-me conscient digués, “¡ràpid, a l’aeroport!”. L’essencial era no entrar en el laberíntic sistema italià de salut (que pel que sembla és la part del caos que funciona que menys funciona).

Al periodista Íñigo Domínguez, gran coneixedor d’Itàlia, li encanta Ennio Flaiano, guionista del ‘Ocho y medio’ de Fellini, i rei de l’aforisme. En destaco tres sublims sobre el seu país: “La situació és greu però no seriosa”; “A Itàlia mai hi haurà una revolució perquè ens coneixem tots” i “l’italià té un només veritable enemic: l’àrbitre dels partits de futbol, perquè emet un judici”.

Tòpics i clixés

Itàlia resulta simpàtica, com el Brasil. Per alguna raó, hi ha països que cauen bé i altres que cauen malament. A Espanya sempre ens hem dividit entre la fòbia a França o a la pèrfida Albió. Ens movem en uns temps accelerats en què els vells tòpics i clixés es converteixen en fets provats, i els fets provats en ‘fake news’. En aquest terreny brollen els Salvinis i companyia.

Notícies relacionades

Itàlia ressuscitarà. Ja va crear l’imperi romà i el Renaixement. És cert que tota brillantor arrossega lletra petita: el feixisme de Mussolini i els seus imitadors actuals, les màfies en tots els seus cognoms, siguin sicilianes, napolitanes o calabreses, el catenaccio, la televisió escombraria, i el cristianisme obscurantista dels primers anys que tan bé va reflectir ‘Joc de Trons’ en el personatge de Pardal Suprem.

L’ambient general a Europa i els EUA no afavoreix una ràpida regeneració. Campen els Trump, que més que un dictador en potència sembla un Neró disposat a incendiar qualsevol país, fins i tot el seu. Hi ha unes altres dues cites de Flaiano que poden ser útils per apuntar el pessimisme: “en tota minoria intel·ligent hi ha una majoria d’imbècils” i “l’estupidesa dels altres em fascina, però prefereixo la meva”.

Temes:

Itàlia