La pau i el respecte es van imposar

Barcelona va ser una ciutat de pau. Un any després del brutal atemptat, després de mesos de disputes, desacords polítics i d’utilització del tràgic atemptat, un emocionat, sobri i sincer acte d’homenatge va saber conciliar, tot i que només fos per unes hores, la majoria dels representants polítics i institucionals amb l’objectiu de cedir tot el protagonisme a les víctimes, els únics que havien de ser i van ser el focus d’atenció.

La ciutadania també va donar una lliçó de responsabilitat i respecte. Només unes pancartes que mostraven rebuig per Felip VI, uns crits extemporanis al seu favor i alguna manifestació minoritària van provar de trencar la treva del dia. Anècdotes que no mereixen restar protagonisme a una societat que, en el seu conjunt, va entendre que no era el dia per encoratjar les diferències ni caure en la utilització del dolor.

Si bé és cert que alguns representants polítics no van desaprofitar l’ocasió per provar d’arrencar un titular i instrumentalitzar el dia, aquesta no va ser la tònica general. En una jornada d’especial tristesa, s’imposava apel·lar a la convivència i a la unitat contra el terrorisme. Altres reivindicacions només responien a l’interès de boicotejar qualsevol oportunitat de normalitat.

L’aniversari d’una data tan atziaga ja ha passat. Però el combat contra el terrorisme continua. I aquest ha de continuar sent una prioritat. A més del dolor, el 17-A ha deixat un llegat d’encerts i errors l’anàlisi dels quals resulta de gran importància per aprofundir en les tasques de prevenció. Abans de tot, es pot felicitar el compromís i l’excel·lent treball del personal sanitari i els Mossos. És obligat reconèixer que vivim en alerta nivell 4 antiterrorista, que els nostres carrers es troben en el camp de mira del fanatisme i que la nostra seguretat és fruit del treball de les diferents forces i cossos de seguretat de l’Estat. Però la investigació de tot el que ha passat ha de continuar.

El compromís amb la veritat ens incumbeix a tots. No només perquè la ciutadania té dret a saber i a veure aclarit qualsevol dubte sobre el que ha passat, sinó perquè només del coneixement dels errors es pot aprendre. Les ombres han d’aclarir. En cas contrari, són aliment de teories ‘conspiranoiques’ irresponsables i profundament nocives. El seu únic interès és desestabilitzar la convivència i avivar l’odi. Quan s’aboquen sospites terribles sobre els que es consideren adversaris polítics, la deshumanització és inevitable i les conseqüències, fatals. Per a la convivència, però també per a la democràcia.

S’imposa buscar mecanismes per reforçar la coordinació policial. L’anàlisi dels mesos, dies i hores prèvies a l’atemptat revelen que no sempre la informació es va compartir de manera òptima. Resulta fonamental apartar els recels corporatius i les penes polítiques. Ens hi va la seguretat. Es pot tenir molt present que el terrorisme gihadista sí que sap crear les seves xarxes de connexió.

L’edat i la condició dels terroristes va suposar un cop per a una societat bàsicament oberta i integradora. Ara sabem que els missatges fanàtics de l’imam no havien passat desapercebuts en la comunitat musulmana de Ripoll. És evident que no es va saber calibrar el perill que comportava la seva conducta ni la seva letal influència en els joves. Sembla necessari estrènyer llaços a través de l’associacionisme i el poder local per detectar aquest tipus d’amenaces. Així com continuar treballant en la integració i les expectatives de futur dels més joves. Que el fanatisme no ocupi la seva absència.

El combat contra el terrorisme és ardu i complex. Necessita la responsabilitat i la implicació de tots. No admet banalitzacions ni temptacions d’instrumentalització. Només es pot recordar que els únics culpables de l’horror són els terroristes i que el compromís amb la veritat no és una arma llancívola ni una traïció.

Fa un any, la ciutadania va donar una lliçó de solidaritat. Al crit de ‘no tenim por’ va defensar la pau i el poder d’una societat que no vol rendir-se al temor i l’odi. Aquesta és, sens dubte, la millor lliçó del 17-A.