MEMÒRIA HISTÒRICA
A la platja d'Omaha
Al cementiri americà de Colleville-sur-Mer, caminem sobre la gespa entre milers de creus blanques
Veterans i veïns recorden el desembarcament de Normandia, aquest divendres a la platja d’Omaha. /
Camino lentament, arran de les ones, pels llargs set quilòmetres de la platja d’Omaha. La remor del mar, els crits de les gavines i la meva respiració. La resta és silenci. Costa dir una paraula en l’escenari d’aquell dia D, 6 de juny del 1944, quan els aliats van desembarcar en aquestes platges de Normandia i va començar la fi de la segona guerra mundial.
A Pointe du Hoc, al costat del penya-segat que van escalar 200 ràngers suïcides, el visitant/turista fotografia tots els racons d’un búnquer alemany mentre els nens juguen a tirar-se a terra a les trinxeres. Paradoxa de la història. Al cementiri nord-americà de Colleville-sur-Mer, ens movem sobre la gespa entre milers de creus blanques clavades en files i columnes. En cadascuna, el nom del soldat, la divisió militar, el lloc de naixement i la data de la mort. Algunes roses fresques. El cementiri alemany de La Cambe és menys visitat. Les creus són fosques, però el nom dels soldats està gravat en blanc. També eren joves que van donar la seva vida. Caen i el seu memorial-museu és esplèndid. S’autodefineix “Centre per la història i la pau a Normandia”. Història i pau. Recorrem sales amb grans fotografies i relats respectuosos escrits en francès, anglès i alemany. Amb pel·lícules de cinema, material militar i reproduccions a escala real de llocs de comandament o de comunicacions, reflexionem i assumim. M’agrada endevinar els avis que hi van amb els nets i els parlen amb determinació i serenitat.
De tornada a casa, en pàgines especials del nostre EL PERIÓDICO, llegiré que la Generalitat aconsegueix recuperar les restes de 250 soldats de la guerra civil espanyola a la fossa del Soleràs (Les Garrigues) i Miravet (Móra d’Ebre). La majoria eren del bàndol republicà, però també n’hi havia del nacional. En un any, s’han multiplicat per quatre les restes desenterrades des de la transició. Aquests dies, EL PERIÓDICO no diu res del Valle de los Caídos. La tomba del dictador continua al mateix lloc i ni es parla de construir-hi un memorial.
