Una treva per a compartir el dolor

Un any després, Barcelona i Cambrils reviuen el 17-A amb l’únic propòsitd’homenatjar els morts i ferits d’homenatjar els morts i feritsi acompanyar en el dolor les famílies. Al documental realitzat per EL PERIÓDICO, les veus de les víctimes i dels herois que es van deixar la pell per ajudar-les a la Rambla colpegen l’ànim de tots. Impossible no sentir empatia per la seva pena, per la seva tristesa. La por de sortir al carrer encara perdura en els supervivents. També la memòria per tot el perdut: éssers estimats, la mateixa salut o la sensació de tranquil·litat.

Una camioneta conduïda pel fanatisme va arrasar amb la vida i va deixar la memòria de la vulnerabilitat. Molts vam sentir la por. Les trucades nervioses a familiars, aquests missatges als amics, el temor que l’horror esclatés en una altra cantonada, potser la més pròxima a un ésser estimat. Les imatges es van clavar a les nostres retines. El passeig sembrat de cossos. Els rostres terroritzats dels qui fugien. Resultarà difícil oblidar aquell cotxet de nadó encastat en un arbre.

Però també hi ha altres imatges. Com l’altar improvisat al mosaic de Miró. Espelmes, peluixos, cartes i flors van voler esborrar el rastre de la mort, que la vida tornés a brollar d’aquell punt de color. Durant dies, allà s’hi van congregar veïns i turistes, units amb la força de la fragilitat compartida, amb la tristesa indiscutible davant de l’horror. Alguns van elevar les seves pregàries. Fins i tot al mateix déu que el fanatisme havia adulterat.

Des del primer dia, la Rambla va lluitar per recuperar la vida. No tenim por va ser la consigna. I la vida va voler imposar-se, no entregar al terrorisme res més que allò que ens van arrabassar. Humiliar el fanatisme amb la humil quotidianitat.

Aquests dies, les flors han tornat a la Rambla. Les víctimes agrupades entorn de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats pel Terrorisme (UAVAT) han demanat que en l’acte d’homenatge "no s’utilitzi el dolor aliè per fer política". Una treva. Tan sols una treva. 

Hi ha molts dies per expressar les discrepàncies. Però no tants per demostrar la humanitat. Que en l’acte d’homenatge cada un vagi amb la seva pena, que les víctimes siguin les úniques protagonistes i que en el dolor compartit trobem l’alè per plantar cara al fanatisme. A la fi, desposseïts d’ideologia, tots som persones, tots sentim el temor i la tristesa.